Política

Amèrica Llatina

L’Equador supera la línia roja

L’assalt a l’ambaixada mexicana a Quito per capturar l’exvicepresident Jorge Glas obre una crisi diplomàtica sense precedents

Mèxic portarà el cas al Tribunal Internacional de Justícia per les violacions de la Convenció de Viena

La irrupció armada en un espai consular no té precedents històrics a l’Amèrica Llatina

L’Equa­dor va assal­tar l’ambai­xada de Mèxic a Quito diven­dres a la nit. Armats amb fusells, van grim­par pels murs peri­me­trals, van entrar a l’edi­fici, van for­ce­jar amb el diplomàtic a càrrec, Roberto Can­seco, i van treure Jorge Glas. El qui va ser vice­pre­si­dent de Rafael Cor­rea estava refu­giat allà des de mit­jan desem­bre, en espera de l’asil diplomàtic que Mèxic li havia con­ce­dit, final­ment, a prin­ci­pis de la set­mana pas­sada.

La irrupció armada en un espai con­su­lar per part del país amfi­trió no té pre­ce­dents històrics a l’Amèrica Lla­tina. Trenca la invi­o­la­bi­li­tat de les ambai­xa­des esta­blerta per la Con­venció de Viena el 1961 i posa l’infrac­tor a la mercè de san­ci­ons inter­na­ci­o­nals. El pre­si­dent de Mèxic, Andrés Manuel López Obra­dor, va anun­ciar el mateix diven­dres de l’assalt que el seu govern tren­cava rela­ci­ons diplomàtiques amb l’Equa­dor i que por­ta­ria el cas al Tri­bu­nal Inter­na­ci­o­nal de Justícia, amb seu a la Haia.

Glas té a l’Equa­dor dues con­dem­nes per cor­rupció, vin­cu­la­des al cas Ode­brecht, la cons­truc­tora bra­si­lera que a força de sub­orns es que­dava obres milionàries d’infra­es­truc­tura a la major part dels països lla­ti­no­a­me­ri­cans. El cor­re­isme con­si­dera les con­dem­nes part d’una per­se­cució política, la mateixa que manté exi­liat a Bèlgica l’expre­si­dent Cor­rea. El líder de l’esquerra equa­to­ri­ana va acon­se­guir el dret d’asil l’abril del 2022, set dies abans que el tri­bu­nal del seu país donés pas a la demanda d’extra­dició. Diu­menge, Cor­rea va dir, en una entre­vista, que la cap­tura de Glas era un pèssim pre­ce­dent per a les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, una cosa que no havien gosat fer ni les dic­ta­du­res més dures dels setanta, com la d’Augusto Pinoc­het a Xile i Jorge Videla a l’Argen­tina. Les ambai­xa­des van ser­vir lla­vors com a refugi per a per­se­guits polítics, per a molts l’única pos­si­bi­li­tat de con­ti­nuar amb vida.

“Jorge Glas ha estat segres­tat per un nar­ci­sista com Daniel Noboa”, va dir Cor­rea. La seva hipòtesi és que el pre­si­dent, un empre­sari con­ser­va­dor de 36 anys, és un imma­dur criat en un bres­sol d’or. El seu pare, Álvaro Noboa, té una de les for­tu­nes més grans de l’Equa­dor i va inten­tar tres vega­des ser pre­si­dent, sense èxit. La pri­mera con­seqüència política per a Daniel Noboa va ser la rup­tura d’una aliança no escrita amb el cor­re­isme per apro­var lleis al Congrés. Tren­cat aquest acord de con­vivència, la gestió de Noboa, en mino­ria al Par­la­ment, s’acosta a l’abisme. Però no només al front intern se li han com­pli­cat les coses, al jove pre­si­dent. La con­demna inter­na­ci­o­nal ha estat unànime, temo­ro­sos els països que la línia ver­me­lla que ha tras­pas­sat Quito pugui ser­vir d’exem­ple i les ambai­xa­des ja no siguin l’últim recurs d’aquells que es con­si­de­ren per­se­guits polítics.

Un dels pri­mers pre­si­dents a reac­ci­o­nar va ser el colombià Gus­tavo Petro. “S’ha tren­cat la Con­venció de Viena i la sobi­ra­nia de Mèxic a l’Equa­dor. Al marge de qui­nes siguin les cons­truc­ci­ons soci­als i polítiques a cada país, l’Amèrica Lla­tina ha de man­te­nir vius els pre­cep­tes del dret inter­na­ci­o­nal”, va escriure a X. Bogotà va dema­nar dimarts una “solució lla­ti­no­a­me­ri­cana” al con­flicte després d’una inter­venció davant el Con­sell de Segu­re­tat de l’ONU. S’hi van sumar després el Bra­sil, Xile, Bolívia i, fins i tot, l’Argen­tina, on l’ultra­dretà Javier Milei té unes rela­ci­ons pèssi­mes amb Mèxic. A Bue­nos Aires van pren­dre nota que sis opo­si­tors al veneçolà Nicolás Maduro estan refu­gi­ats des de finals de març a la seva ambai­xada a Cara­cas, en espera dels cor­res­po­nents sal­con­duits. Altres països, com Nica­ra­gua, van anar més enllà i van tren­car rela­ci­ons amb Quito. Bolívia, men­tres­tant, va cri­dar a con­sul­tes el seu ambai­xa­dor.

Fora de la regió, es va soli­da­rit­zar amb Mèxic la Unió Euro­pea, però López Obra­dor va lamen­tar que no fes­sin el mateix els Estats Units i el Canadà, països amb els quals està unit per un trac­tat comer­cial. “Van dir que es bus­qui la recon­ci­li­ació, però sense pro­nun­ciar-se en con­tra d’aquest acte auto­ri­tari. A més, no ho ha fet el pre­si­dent [Joe] Biden com ho han fet altres man­da­ta­ris”, es va quei­xar el mexicà, men­tre denun­ci­ava que Noboa havia tin­gut el suport de “les potències”, sense ano­me­nar-les, per “ani­mar-se” a vio­lar la Con­venció de Viena. El vídeo de l’assalt a l’ambai­xada va donar aire al pre­si­dent mexicà. Les imat­ges que va pre­sen­tar mos­tra­ven com Glas era cap­tu­rat d’una habi­tació de l’ambai­xada, men­tre el diplomàtic Can­seco queia a terra a causa de les empen­tes dels poli­cies. “A Mèxic se’l res­pecta”, va adver­tir López Obra­dor.

L’Equa­dor té molt a per­dre. En el front intern, aug­menta la crisi política d’una admi­nis­tració que va assu­mir el poder per a un man­dat de divuit mesos, els que li que­da­ven de gestió al des­tituït Gui­llermo Lasso. En el front extern, s’ha que­dat sol, sense suports, ni tan sols entre els països de la dreta regi­o­nal. Ningú vol cre­mar-se amb els exces­sos diplomàtics del veí díscol.

1961
és l’any
en què es va aprovar la Convenció de Viena sobre la inviolabilitat de les ambaixades.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia