“Els partits independentistes s’han entregat a Espanya”

Els partits independentistes que estan al Parlament no estan responent al que necessita el país. S’han entregat a Espanya i a les seves oligarquies internes, i serveixen aquests interessos per mantenir els seus espais d’ingressos i poder. Han renunciat de facto a la independència. I el que no es necessita és una classe política cansada i que no té horitzons, idees ni ganes de lluitar. S’ha anat veient en diverses eleccions que el votant independentista estava mal representat i hi havia molta gent que s’estimava més no votar-los. La nostra aspiració és començar a aixecar això.

Evidentment, obtenir representació ens ajudaria molt i ens donaria moltes més eines, això són faves comptades. S’haurà de veure si som capaços d’aixecar la resposta electoral que és necessària per tenir representació, que en aquestes circumstàncies és molt difícil perquè hem tingut molt poc temps per preparar les eines bàsiques com ara recursos humans, diners, organització, i, sobretot, que el país et conegui mínimament. Aquest temps no l’hem tingut i durant la campanya electoral estarem absolutament silenciats. Per tant, estem agraïts als pocs mitjans que ens donen una mica de veu. Però és evident que el missatge que estem emetent és un missatge que arriba i que, per tant, se’ns intentarà silenciar de dues maneres: de manera directa, simplement no deixant que siguem visibles enlloc, fins al punt que se suspenen debats per bloquejar que tinguem veu i, al mateix temps que es fa això, l’altra manera de silenciar-nos és fer servir els nostres missatges, fins i tot les nostres paraules, en els missatges electorals d’altres. I, així, conceptes com “emergència nacional” i “bon govern” estan sortint en altres campanyes. Es parla de lideratges, però no de renovació. En tot cas, és clar que el país i el debat electoral, si nosaltres no hi fóssim, estarien molt més morts. De la discussió sobre la llengua, si nosaltres no haguéssim fet una proposta altament disruptiva, no se n’hauria parlat. Som conscients que tenim una influència, però fins a quin punt aquesta influència aconseguirà les eines que necessita per ser disruptiva dins de les institucions és una cosa que ja veurem. És complicat, però estem disposats a deixar-hi la pell. I, si no hi entrem, el projecte es mantindrà en peu, perquè creiem que el país el necessita. No estem fent això perquè hi ha unes eleccions i tenim ganes d’aconseguir un lloc. El que creiem és que el país està desatès políticament.

Ara estem en la immediatesa de la campanya i si entrem al Parlament tindrem més eines a l’abast, però, si no és així, el projecte es mantindrà. Aquest és el pla. No és una operació que l’hàgim fet per a aquestes eleccions i no és una operació que un mal resultat en aquestes eleccions pugui liquidar.

El problema és que el PSC té aquestes perspectives perquè els partits independentistes, tant ERC com Junts, li han preparat el terreny perquè les pugui tenir. Esquerra va començar posant-li l’estora i Junts ara ho ha rematat. I això és el que fa créixer el PSOE. Per tant, si ara veuen que han perdut electorat, que es preguntin per què l’han perdut. I ha estat així perquè han desatès l’agenda de Catalunya. Si tu enfoques els teus esforços polítics, que ja eren migrats, i tota la teva energia a investir una persona com Pedro Sánchez, després no et queixis si a l’electorat, tant per tant, ja li va bé Pedro Sánchez, perquè a tu també et va bé. Per tant, l’argument que estem perdent la majoria independentista a mi em sembla peregrí, perquè aquesta majoria que es diu independentista l’hem tingut els últims sis anys i no l’han fet servir per a res, només l’han fet servir per malbaratar-la i per acabar de transmetre a l’electorat que això de la independència era un projecte fútil. I, arribant als extrems, de cara a ara, si ja s’hi sent còmode una persona com el president Pujol, és clar que això serà la majoria independentista o què carai serà?

Hi ha diferències polítiques, molt importants, des de fa molt temps. És el president exiliat i, per tant, es mereix un respecte, i l’ha tingut, però en la mesura que ell s’erigeix en capdavanter de la política de Junts/Convergència de tornar a aspirar a encaixar Catalunya amb Espanya, que és el que és ara el seu projecte, per a mi això és una diferència insalvable. Semblava que Convergència, Junts o el que sigui havia renunciat al projecte d’acomodar Catalunya a Espanya, que al seu moment va acabar en fracàs, però sembla que ara ho volen tornar a intentar. A mi això em sembla més que una mala idea, i està demostrat que és pura retòrica. I crec que ells també ho saben. Al final crec que el que se’ns ha imposat és l’oligarquia interna de Convergència, Junts, o digue-li com vulguis, que vol mantenir el seu espai de poder i d’ingressos. I si el president Puigdemont vol encapçalar això, naturalment hi té tot el dret i és molt respectable que vulgui fer-ho, però jo no ho puc compartir.

Puigdemont ja va renunciar a la restitució a partir del moment en què va acceptar que el seu partit investís un altre president. Jo reconec la legitimitat del president exiliat, però tota la retòrica de la restitució, per què? Perquè Junts faci govern i el president Puigdemont torni a estar a la Casa dels Canonges? És un projecte polític que segurament tindrà molt suport electoral. No et sabria dir si triomfarà o no triomfarà, però certament no és el meu projecte polític, i em sap greu.

Els que han malbaratat el valor polític i la potència mobilitzadora del resultat de l’1-O són els que han estat sis anys al Parlament sense fer-ne res, d’aquest mandat. L’1-O és l’única vegada que el poble de Catalunya ha fet un referèndum i va decidir que volia ser independent. I això és així. El Parlament encara no hi ha renunciat, però el que és cert és que ni la cambra ni el govern van obeir les lleis que s’havien donat sobre aquest tema. I qui estava al capdavant en aquesta no obediència tots sabem qui era.

Cal una revolta que demostri al món que els catalans només som governables amb les nostres pròpies lleis. Cal una revolta per la independència. I això és evident que no és en l’agenda de cap dels partits que ara estan al Parlament ni en l’agenda del president Puigdemont.

Però el que no es pot fer és donar la culpa de la desmobilització popular a les bases independentistes. Cal tornar a mobilitzar-les, però sobretot cal un lideratge que sigui capaç de reconèixer quan té una oportunitat històrica, com la que va tenir l’octubre del 2017 i que certament ara no tenim. Per tant, per tornar a pensar, seriosament, que la independència sigui en l’agenda més immediata, cal fer uns quants passos que no faran els que ho van tenir a la mà: les persones, partits i organitzacions que el 2017 ho haurien pogut fer i no ho van voler fer.

El model de l’escola catalana és teòricament el de la immersió, però fa molt temps que en realitat no ho és. I això ha estat fruit de la desídia d’uns quants governs, no només els dels últims anys. Que el model de la immersió s’estava deteriorant és un fet que la política catalana té carregat a les espatlles des de fa temps, amb hipocresia, sense reconèixer que això no funciona. I davant d’això, combinat amb les agressions judicials i la falta de resposta i protecció de les institucions i del govern, no podem deixar la defensa de la immersió en mans dels professionals i de les famílies. I, en les circumstàncies actuals, el que proposem és una nova immersió, una nova xarxa d’escoles que siguin immersives i que ho puguin ser perquè estan protegides de les agressions judicials en la mesura que hi ha una altra xarxa en què l’espanyol pot ser llengua vehicular, i que estiguin protegides, sobretot, pel fet que les famílies que hi aspiren, ho fan voluntàriament. I si no els agrada la immersió, tenen una altra opció. Per tant, això és una eina per rellançar un nou model d’escola immersiva a Catalunya i al mateix temps hem fet propostes que tenen a veure amb la idea d’assegurar que en la xarxa actual, que es pot anomenar immersiva però clarament és equivocat, en la xarxa actual, reforçar l’aprenentatge del català i posar eines de control perquè no es doni per fet que els alumnes arriben al final de l’escolarització amb un nivell de català al qual no estan arribant. Està sortint molta gent de l’educació obligatòria a Catalunya, amb el nivell C de català sota el braç, que no saben ni llegir ni escriure ni expressar-se en català. I això s’ha d’acabar. Per tant, la nostra proposta, que no només afecta l’escola, és reconèixer que tenim un problema per començar a resoldre’l. Al mateix temps, també és la manera d’assegurar que a les zones on hi ha més pressió migratòria, si s’hi instal·len escoles del nou model d’immersió, que creiem que són un dels llocs importants on s’han de posar, donarem una oportunitat a sectors de la població en què, si no se’ls ofereix una escola immersiva, els seus fills no estan tenint oportunitat d’educar-se en català. I és evident que el català és la llengua d’oportunitat a Catalunya, i sobre això creiem que no hi ha discussió. I el sistema actual està negant aquesta oportunitat a tots aquests infants.

Em penedeixo de no haver-ho explicat una mica millor aquell dia. En el meu llibre ho he explicat més extensament, i em sembla que allà queda clar que el que jo volia dir és que els dirigents polítics de l’any 2017, entre els quals no m’incloc, van arribar fins al referèndum pensant que allò seria una eina per negociar amb Espanya. I es van trobar que Espanya no va voler negociar i s’hi tornaran a trobar cada vegada que ho tornin a fer, perquè la independència de Catalunya no és una eina per negociar amb Espanya, és una eina per alliberar el país. I si no estan disposats a fer-ho, que no diguin que ho volen fer. L’avantatge de la situació actual és que ja no ho diuen, tot i que es fan servir retòriques més o menys sentimentals encara. Hi ha molta gent que encara creu que si Puigdemont torna és per fer la independència, però el president Pujol ja ha deixat clar que això no serà així.

Pedro Sánchez és molt espavilat, però el que espanyolitza la campanya és el fet que els partits catalans han espanyolitzat la seva política. És això el que espanyolitza la campanya. Si tu ja has passat a fer política depenent de qui votes o què votes al Parlament espanyol, doncs t’has posat en mans del president espanyol. I és normal que ho aprofiti, perquè Sánchez fent jugades astutes és millor que ningú. I els altres són uns aprenents. Els té atrapats a la xarxa de la política espanyola i aleshores ell fa una operació de gran impacte mediàtic, i hi ha un percentatge altíssim de la població que potser no hauria participat en les properes eleccions i que ara potser ho fa. Crec que està mobilitzant el seu electorat de manera molt efectiva.