L’aula i el pati

L’escola és el gran baluard de la llengua: l’únic àmbit del país on el català té un clar predomini sobre el castellà és l’ensenyament obligatori. Les classes, a la primària i als instituts, són el 100% en català. Ho poso ben clar perquè en quedi constància i ningú no pensi que intento amagar la realitat o dissimular-la. Dit això, però, vull comprovar quina és la realitat lingüística fora de les situacions formals. A les aules, la llengua és el català. Però, i al pati?

Per investigar-ho, trio a l’atzar dos centres de l’Eixample barceloní: l’institut Fort Pius i l’escola Carlit. A l’institut, m’atenen amb màxima cordialitat el director, Adolfo Silván, i el coordinador lingüístic i de cohesió, Xavier Biosca. Una curiositat: el Fort Pius és l’institut on va iniciar la seva croada particular contra la immersió Antonio Robles, un dels líders de Ciutadans. El Fort Pius té entre un 25% i un 30% d’estudiants immigrants, un percentatge habitual als centres catalans. Hi ha un 8%-9% de xinesos (és al bell mig del Chinatown de l’Eixample), un 12% de sud-americans, i la resta són d’altres procedències.
 

Adolfo Silván és moderadament optimista quant a la situació del català. “Notem que l’ús del català augmenta a mesura que passen els cursos. A primer i segon d’ESO és baix, però al Batxillerat puja. A mesura que els alumnes dominen més el català, també l’utilitzen més”. Silván afegeix: “A més, hi ha un progrés generacional. En general, els pares immigrants no coneixen el català ni els interessa. Fins i tot preferirien que l’ensenyament fos en castellà. Però els fills ja coneixen el català i el valoren”.
 

Pregunto: ¿la immersió genera anticossos contra el català entre els alumnes? Segons Silván, hi ha un sector d’alumnes que, per principi, es neguen a parlar en català, però és molt minoritari. Els més reticents són els sud-americans. “Pensen que vénen a un país on la llengua es el castellà i, per tant, tenen la qüestió resolta. Se’ls fa costa amunt haver d’aprendre el català”, explica.
 

Professorat multilingüe

Xavier Biosca em fa de cicerone pels patis del Fort Pius. Primer, anem a un àtic amb reixes, que és on fan l’esbarjo els alumnes de primer i segon d’ESO. Vaig anotant en què parlen les colletes: castellà, català, català, castellà... Em creuo amb dos xinesos: parlen en xinès, esclar. Una nena negra parla amb tres nois del país: en castellà. Una colla de deu nois dins d’una porteria d’handbol barregen català i castellà. Xavier Biosca fa un experiment. Veu una noieta xinesa i li diu: “Estàs molt prima. Quant peses?” Ella somriu i contesta, tota tímida: “Cuarenta kilos”. Ell insisteix: “Quant peses?” A la tercera, la noieta xinesa respon, rient: “Quaranta quilos”. I Biosca: “Molt bé. Ho veus? El català és fàcil”. I, fent broma, s’adreça a una altra xinesa dient: “Ni Xiao Zhe Ma”, o sigui, “Com et dius?”
 

Anem al pati de baix, que és el de tercer d’ESO. Veiem tres noies que parlen en català. “I una d’elles és sud-americana”, em diu Biosca. Cinc nois que parlen en català i un d’ells és negre. “Aquest és nascut a Mollerussa”, afegeix Biosca. Sortim al carrer, i hi trobem colles d’estudiants de tercer d’ESO i batxillerat. Vaig apuntant. Al final, trec el percentatge. Català, 45%, castellà, 55%.
 

M’adreço a l’escola Carlit. Es un centre petit, amb una línia per curs i una taxa d’immigrants molt baixa: entorn al 10%. M’atén la Miriam Moral, coordinadora del menjador, que em conta algunes anècdotes d’integració. Per exemple, la Iana, una noia russa que va arribar a primer i que en tres setmanes ja parlava català. O un nen xinès que va arribar a P-5 i parlava català al cap d’un mes. “En les primeres edats”, explica Miriam Moral, “els nens aprenen la llengua molt de pressa. Quan arriben amb deu o onze anys, el procés és mes lent”.
 

Futbol en català
La Carlit és una escola molt catalanoparlant. Baixo al menjador, em passejo pel pati i vaig anotant les converses. Al pati, una colla de nois juguen un partit de futbol: futbol en català, que diria el mestre Puyal. Conclusió final: els percentatges d’ús de les llengües són 80% català i 20% castellà.
 

Superposat aquest resultat al 45%-55% del Fort Pius, la conclusió de la meva experiència és que el català aguanta bé al pati. Una de les consignes dels catalanoderrotistes, dels apocalíptics que profetitzen l’extinció del català, és just aquesta: el català ha guanyat l’aula però ha perdut el pati. Com Franco però a l’inrevés (en una curiosa coincidència amb el cèlebre titular de l’Abc). Fins on ha arribat la meva investigació, es pot respondre que la consigna apocalíptica no és certa. El català, al pati, és viu. Viu, i ben viu.