Castellà, 37; català, 12

Josep Pla va fer una defi­nició molt del seu gust, empírica i pragmàtica, del que se solen ano­me­nar els Països Cata­lans. Deia que, si entrava en un cafè, deia “Bon dia” i el cam­brer li res­po­nia “Bon dia”, és que allò era el seu país. La defi­nició és tan unívoca que és ine­vi­ta­ble, per ini­ciar un seguit de repor­tat­ges sobre l’estat de la llen­gua cata­lana, sor­tir al car­rer i com­pro­var si és certa.

Deci­deixo fer l’expe­ri­ment de Pla un matí qual­se­vol, a Bar­ce­lona, seguint un tra­jecte, a l’atzar, entre la Tra­ves­sera de les Corts i el Liceu. A tres quarts de nou, entro en un bar, i m’adreço al cam­brer, un senyor de cabells blancs. Li dic:

–Bon dia.
–Què vol?

Apunto que res­pon en català i demano un cafè amb llet i un entrepà de truita. Cal tenir la panxa plena, perquè m’espera una llarga excursió.

Al segon i el ter­cer bar, em res­po­nen en cas­tellà. Al quart, amb un rètol que diu “Pita Hut Döner Kebap”, un cam­brer amb pinta de pakis­tanès també res­pon en cas­tellà. Al cinquè, cas­tellà. I vaig com­pro­vant que la seqüència de la con­versa no és en cap cas com l’havia pre­vist Pla. Quan dic “Bon dia”, tots els cam­brers em miren, estra­nyats, i no res­po­nen res: suposo que, per a ells, no és un bon dia. A con­ti­nu­ació, com que si prengués un cafè a cada bar aca­ba­ria amb taquicàrdia, els explico una excusa. Dic: “Per­doni, és que he que­dat aquí amb un amic. Puc espe­rar?” Ales­ho­res, res­po­nen: “Vale, vale”. Com que el “vale, vale” s’uti­litza tant en cas­tellà com en català, sem­pre he de treure algun altre tema fins que iden­ti­fico la seva llen­gua.

Arribo al sisè bar. Al rètol hi diu “Bar Bodega la Típica” i, a sota, “Espe­ci­a­li­dad en pul­pito y tapas vari­a­das”. Mal­grat el que sem­blen indi­car els rètols, el cam­brer és un xinès, que em res­pon en cas­tellà. Al setè bar, m’atén una cam­brera mulata que porta una samar­reta de la selecció del Bra­sil i em mira amb pinta de no enten­dre un bor­rall quan li parlo en català. A la fi, res­pon en cas­tellà. Al vuitè bar, un home de mit­jana edat em res­pon en català. Al novè, un altre xinès em con­testa en cas­tellà. Al desè, una noia jove em res­pon en català. A l’onzè, un noiet morè, jove, d’aspecte sud-ame­ricà, em parla en català.

Al dotzè i tretzè, parlo (en cas­tellà) amb dos xine­sos més, i cons­tato una pecu­li­a­ri­tat: men­tre la major part dels cam­brers locals són dis­pli­cents, abúlics i tenen escàs interès per aten­dre’m, els asiàtics em som­ri­uen de seguit i em pre­gun­ten què vull a penes trec el nas per la porta. L’acti­tud posi­tiva dels xine­sos és tan notòria i con­trasta tant amb els des­men­ja­ment dels cam­brers nos­trats que els auguro un gran futur en la pro­fessió. A més, després de dos cafès més on em par­len en cas­tellà, al que fa el número 16 hi trobo una noieta xinesa molt ama­ble que fins m’atén en català. És curiós perquè, men­tre enra­ono amb ella, observo una revista feme­nina (estil Cos­mo­po­li­tan o Elle) escrita en xinès, damunt del tau­lell.

Bé: he repas­sat els setze pri­mers bars i no tinc espai per seguir deta­llant-los tots un a un. En el camí que segueixo, van apa­rei­xent cam­brers de múlti­ples naci­o­na­li­tats i repe­teixo sem­pre les matei­xes con­ver­ses. Hi ha, però, un esde­ve­ni­ment nota­ble. Quan creuo el car­rer Ari­bau, entro en un bar i dic:

–Bue­nos días.

Se m’escapa de manera automàtica, quasi incons­ci­ent, després d’un llarg reguit­zell de bars on, en tots ells, havia d’aca­bar par­lant en cas­tellà. El meca­nisme psi­cològic és molt comú i explica per què tants cata­la­no­par­lants, a l’hora d’esmor­zar, ja renun­cien a dema­nar un “tallat” i pas­sen directe al “cor­tado”.

Arribo davant del Liceu a les 11.56 hores, després de dues hores i 11 minuts de tra­jecte a peu. M’assec en un bar de la plaça del Pi i repasso les meves notes. En total, he entrat a 49 bars. M’agrada la xifra. En 37 casos m’han con­tes­tat en cas­tellà i en 12 en català. Dades en per­cen­tatge: 75,5% cas­tellà, 24,5% català. O, per dir-ho en la ter­mi­no­lo­gia de Josep Pla, 75,5% de “Bue­nos días” i 24,5% de “Bon dia”. L’escrip­tor empor­danès va fer la seva defi­nició del que eren els països de parla cata­lana fa més de 50 anys, i suposo que en aquell moment devia ser apro­xi­ma­da­ment certa.

Ara fa 10 anys, en un arti­cle memo­ra­ble, Quim Monzó ja va avi­sar que l’ús social de la llen­gua anava de baixa i va repren­dre la defi­nició de Pla per con­cloure que Cata­lu­nya, més que un país, era un gruyère. Jo, al setem­bre del 2008, he cons­ta­tat que els forats del gruyère que deia Monzó no paren de fer-se més i més gros­sos. Pot­ser, al final, hau­rem de can­viar el nom del nos­tre país. En lloc de dir-ne Països Cata­lans, els hau­rem de reba­te­jar com a Països Gruyères.