Les sucursals d’un espoli

Les ordres, en forma de decret, dic­ta­des per la cúpula fran­quista durant la segona mei­tat del 1938 eren força explícites res­pecte de com s’havien d’exe­cu­tar les inter­ven­ci­ons de diners eme­sos durant la República. Per llei de pri­o­ri­tats, havien de ser dipo­si­tats en una ofi­cina o sucur­sal del Banc d’Espa­nya i, en cas de no poder ser així, en qual­se­vol altra enti­tat pri­vada, les comandàncies mili­tars i, final­ment, els ajun­ta­ments de la zona “alli­be­rada”. A la pràctica, però, els ens locals van ser un meca­nisme ins­tru­men­tal deter­mi­nant en aquest espoli a gran escala, pel sim­ple argu­ment que era la dependència reglada que molts dels afec­tats tenien més a mà. “Van ser clau en aquesta estratègia, ja que els va tocar poc menys que exe­cu­tar-la”, resu­meix l’his­to­ri­a­dor Narcís Cas­tells. Aquesta cir­cumstància fa que als arxius de molts d’ells hi consti no poca docu­men­tació sobre aquell espoli. Una part són cir­cu­lars amb ins­truc­ci­ons addi­ci­o­nals a les gene­rals i que esta­blei­xen, per exem­ple, que les entre­gues de bit­llets s’havien de pro­duir en un ter­mini màxim de 48 hores després de comu­ni­car-ho degu­da­ment, o que l’alcalde de torn també havia d’expe­dir un informe que acre­dités “la adhesión al régimen” del ciu­tadà que feia aque­lla con­sig­nació, per a res voluntària, del “diner roig” que tingués en pro­pi­e­tat. També hi ha els regis­tres pròpia­ment dits de les con­fis­ca­ci­ons, i que deta­llen des del nom dels afec­tats a la quan­ti­tat arra­bas­sada. Un inven­tari que ha ser­vit per docu­men­tar, per citar només un cas, que en un muni­cipi com Por­que­res la pri­ma­vera del 1939 ja s’havia comis­sat 1.916.093 pes­se­tes. De fet, en els 32 muni­ci­pis de les comar­ques giro­ni­nes on hi ha constància escrita d’aquesta des­pos­sessió es van lliu­rar un total de 45 mili­ons de pes­se­tes de l’època. Si es fes una equi­valència a par­tir de l’estudi fet pel catedràtic Lluís Pla­nas, això puja­ria, avui dia, a 625,5 mili­ons d’euros.

Aquest tre­ball de recerca, poble a poble, de l’espoli fran­quista dut a terme en els últims anys per l’his­to­ri­a­dor Narcís Cas­tells ha permès iden­ti­fi­car prop d’un cen­te­nar de muni­ci­pis cata­lans (vegeu el gràfic) que tenen docu­men­tació ofi­cial de la con­fis­cació d’aquells diners als seus res­pec­tius ciu­ta­dans. I a par­tir de la suma d’inqui­e­tuds del mateix Cas­tells, l’advo­cat Antoni Quin­tana i el que va ser alcalde de Sant Julià de Ramis entre el 2015 i el 2024, Marc Puigtió (ERC), es va enge­gar l’any 2019 un procés, abso­lu­ta­ment inèdit, per inten­tar res­ca­ba­lar aquell deute del fran­quisme a través dels ajun­ta­ments. Si algú vol veure-hi una lec­tura simbòlica, era una manera de tan­car un cer­cle: les matei­xes ins­ti­tu­ci­ons que, a la força, havien actuat com a braç exe­cu­tor de les con­fis­ca­ci­ons, ara es posa­ven a l’avant­guarda d’un procés col·lec­tiu de repa­ració.

La manera per fer-la va ser plan­te­jar, el 9 de maig d’aquell 2019, una recla­mació patri­mo­nial a l’Estat per part del con­sis­tori del Gironès per valor de 818.864,5 pes­se­tes, que és l’equi­va­lent a la suma que va ser requi­sada a 134 veïns del muni­cipi, en un còmput que va ser pos­si­ble gràcies, de nou, a la inves­ti­gació de Narcís Cas­tells. El des­patx de Quin­tana va ser l’encar­re­gat de dis­se­nyar l’estratègia legal, que va topar amb no pocs esculls com ara la deses­ti­mació ini­cial de la demanda per part del Con­sell de Minis­tres. El pas següent, doncs, va ser ele­var el litigi al Tri­bu­nal Suprem, apor­tant però argu­ments jurídics també inèdits com era defen­sar que lleis fran­quis­tes que van jus­ti­fi­car aque­lles con­fis­ca­ci­ons seguien vigents ja que no havien estat expres­sa­ment dero­ga­des, plan­te­ja­ment amb el qual es volia evi­tar una deses­ti­mació perquè la recla­mació ja havia pres­crit, una de les argu­men­ta­ci­ons més recur­rents uti­lit­za­des per donar car­pe­tada a l’afer. Però ni així, i el 10 de març del 2021 el Suprem va deses­ti­mar el cas.

Aquesta reso­lució va supo­sar, en certa manera, un fre a les aspi­ra­ci­ons d’altres con­sis­to­ris –Por­que­res, Vila­de­muls, Camós, Cor­nellà del Terri o Celrà– de pre­sen­tar deman­des simi­lars per res­ti­tuir el comís dels seus veïns repre­sa­li­ats. “No podíem enviar aquests ajun­ta­ments a una aven­tura judi­cial que podia aca­bar amb una con­demna a cos­tes”, resu­meix el lle­trat Antoni Quin­tana, que tot i això té pocs dub­tes sobre el recor­re­gut d’aquest litigi. “Això no està obli­dat i, un dia o un altre, això aca­barà caient.”