“En Josep Pallach tenia una personalitat magnètica”

A la pàgina de crèdits del lli­bre que ha enlles­tit Joan Safont i ha publi­cat l’edi­to­rial Pòrtic s’acla­reix que és fruit d’una ini­ci­a­tiva de la Fun­dació Josep Pallach, que des de fa anys vet­lla per pre­ser­var la memòria i el lle­gat del polític empor­danès. Pallach va morir de manera sob­tada l’11 de gener del 1977. Va dei­xar un buit enorme i un inter­ro­gant sense res­posta: “Què hau­ria pas­sat si no hagués mort de manera tan pre­ma­tura?”

Sí, volia assa­jar un estil més nar­ra­tiu, cine­ma­togràfic, i allu­nyar-me de l’estil més acadèmic que vaig fer ser­vir en la tesi doc­to­ral i en altres tre­balls. La mort d’en Pallach està car­re­gada de sim­bo­lisme, i, a més a més, ens per­met intro­duir una pre­gunta molt recur­rent que tot­hom s’ha fet en aquests dar­rers 50 anys: què hau­ria pas­sat si en Pallach no hagués mort d’un infart l’11 de gener del 1977, amb 56 anys, amb unes elec­ci­ons trans­cen­den­tals a tocar, amb el pre­si­dent Josep Tar­ra­de­llas encara a l’exili i amb un sis­tema de par­tits encara a mig cons­truir i en el qual tot era pos­si­ble.

El que volia mos­trar és que la seva pre­co­ci­tat, tota la seva vida en ple­ni­tud, segur que hau­ria cul­mi­nat amb un lide­ratge i una par­ti­ci­pació en la política democràtica molt des­ta­cada. Hau­ria mar­cat època, hau­ria tin­gut un paper molt impor­tant, perquè estava gai­rebé pre­des­ti­nat, amb tot aquest bagatge, a tenir-lo.

Quan arriba el moment de la uni­tat soci­a­lista, Rea­gru­pa­ment ho fa sense líder. Amb un Pallach al cap­da­vant, els equi­li­bris hau­rien estat dife­rents. Però també hau­ria estat dife­rent el joc dins del pacte democràtic i les rela­ci­ons amb Con­vergència Democràtica, amb l’Esquerra Democràtica de Trias Far­gas i amb ERC. Recor­dem que, en la fun­dació de Rea­gru­pa­ment, hi par­ti­cipa la part d’Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya que seguia Heri­bert Bar­rera. Més enda­vant se sepa­ren molt amis­to­sa­ment, però la mort d’en Pallach va impe­dir que es pogués repren­dre aquesta col·labo­ració. Per tant, en aquests tres grans espais polítics, el paper que hau­ria pogut tenir Rea­gru­pa­ment amb Pallach al cap­da­vant segu­ra­ment hau­ria estat molt dife­rent. No m’aven­tu­ra­ria a dir si hau­ria pogut ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat o con­se­ller d’Ense­nya­ment. En el lli­bre no entro en aquesta part d’ucro­nia. La deixo perquè el lec­tor deixi anar la seva ima­gi­nació.

Jo conei­xia el per­so­natge, però no l’havia estu­diat a fons. Havia fet la tesi doc­to­ral sobre Ama­deu Hur­tado, l’avi d’Ama­deu Cuito, un gran col·labo­ra­dor d’en Pallach, la seva mà dreta. Això me’l feia un per­so­natge molt pro­per. Com molta gent, tenia una imatge molt con­di­ci­o­nada per aquesta mort pre­ma­tura. Però fent la bio­gra­fia he des­co­bert una vida vis­cuda molt inten­sa­ment, amb una ple­ni­tud que segu­ra­ment també va por­tar-lo a una mort molt pre­ma­tura, perquè el ritme que por­tava de tre­ball, tant a la uni­ver­si­tat com en la política, era altíssim.

Hi ha algu­nes deten­ci­ons que són increïbles. La que té com a esce­nari el bar Núria el 24 de desem­bre del 1944, per exem­ple. La nit de Nadal, fugint pel metro, al final el dete­nen i passa el dia de Nadal a la comis­sa­ria, però lla­vors els ale­manys ja estan per­dent la guerra i els poli­cies saben que han d’aflui­xar una mica perquè ves a saber què pot pas­sar quan acabi la Segona Guerra Mun­dial amb el règim de Franco. Lla­vors a la presó de Girona es con­ver­teix en un per­so­natge impres­cin­di­ble. Es gua­nya la con­fiança de tot­hom i al final el que està fent és pre­pa­rar la seva fugida des del pri­mer moment. I de seguida que en té l’opor­tu­ni­tat se’n va en una esca­pada també de pel·lícula. I després hi ha la seva detenció a Roses men­tre és allà fent clas­ses d’idi­o­mes, gai­rebé com en la pel·lícula d’en Renoir. Hi ha molts moments en la seva vida que sem­blen de pel·lícula. Quan se’n va a l’exili és molt jove, però ja té una experiència de vida nota­ble.

La seva passió. Ho sacri­fica tot per aquesta passió, que és el fil con­duc­tor de la seva vida, aquesta enorme passió, aquest com­promís, aquesta també seducció que gene­ren els altres. També, el vin­cle entre política i peda­go­gia. En Rafael Cam­pa­lans deia que política vol dir peda­go­gia, i en Pallach ho porta a la pràctica. Com a home, com a repu­blicà, com a pro­gres­sista, con­si­de­rava que la for­mació era el pri­mer camí cap a l’alli­be­ra­ment de les per­so­nes, men­tre que la falta d’edu­cació era una manera de ser súbdit i no ciu­tadà.

El pallac­hisme mor amb en Josep Pallach. Els pallac­his­tes es dis­per­sen en dife­rents par­tits. La figura d’en Pallach era magnètica, seduc­tora, però això no vol dir que vol­gues­sin con­ti­nuar després de la mort d’en Pallach. Hi va haver també una certa guerra entre aquests pallac­his­mes per veure qui el rei­vin­di­cava. Des del PSC con­si­de­ra­ven que era seu, perquè era el que havia creat una de les tres famílies que s’hi havien inte­grat. El món soci­a­lista té tot el dret i la legi­ti­mi­tat per rei­vin­di­car-ho. També molts pallac­his­tes van anar a CDC i se l’ha rei­vin­di­cat des d’aquest espai. Després, des de fora, des d’ERC, també se l’ha rei­vin­di­cat. Al final, hi ha tants Pallachs que se’l pot rei­vin­di­car des d’una esquerra alter­na­tiva que es faci seu el Pallach jove, apas­si­o­nat, revo­lu­ci­o­nari, mar­xista..., d’això fins a un par­tit més ara cen­tral o de cen­tre, com pot ser el PSC actual, i per tant també en l’eix naci­o­nal se’l pot lle­gir de mol­tes mane­res. Ell defensa l’auto­de­ter­mi­nació per la fede­ració i aquí també hi ha mol­tes inter­pre­ta­ci­ons pos­si­bles i se’l pot rei­vin­di­car, hi ha molts Pallachs per rei­vin­di­car.