"Molts operats van a la feina al cap de pocs dies"

La parada forçosa a l’hos­pi­tal que va patir Josep Antoni Duran i Lleida fa un parell de set­ma­nes ha modi­fi­cat subs­tan­ci­al­ment la seva agenda de cam­pa­nya. Això fa que no sigui pos­si­ble tro­bar-hi un forat per citar-nos en algun local (havíem pro­po­sat una coc­te­le­ria, però ell mateix m’explica que no hi va mai, a les coc­te­le­ries: pre­fe­reix els bars dels hotels, i no qual­se­vol bar ni de qual­se­vol hotel, per des­comp­tat) i que ens haguem de con­for­mar amb una tro­bada a la nova seu naci­o­nal d’Unió, al car­rer Nàpols, 35, i amb un cafe­to­net a peu de barra al bar del cen­tre cívic que hi ha al cos­tat, on ens atén una cam­brera plena de ras­tes i pírcings que pot­ser hau­ria fet més per a un altre can­di­dat.
Fem petar la xer­rada i des­co­bresc que tinc més coses en comú amb el can­di­dat de CiU a les espa­nyo­les del que m’hau­ria pen­sat: per exem­ple, quan em pre­gunta d’on sóc i li dic que de Lluc­ma­jor, un dels pobles més llet­jos de Mallorca, ell em replica que Alcam­pell, on va néixer, Déu n’hi do com n’és de lleig, també (però de seguida afe­geix que per a ell és el lloc més bonic del món; ara que no se’ns enfa­din els alcam­pe­llencs).

Més coses: un ser­vi­dor és exex­fu­ma­dor –és a dir, que hi he tor­nat a caure de qua­tre potes— i Duran, exfu­ma­dor a la força: l’hi va pro­hi­bir el metge a causa d’un pro­blema de cor que va patir fa uns anys. Tot i això, encara té a casa una petita cava de puros, només pel plaer de tenir-ne cura: man­te­nir-los en la tem­pe­ra­tura i la humi­tat òpti­mes, i aquesta mena de coses. Reco­nec que m’enten­dreix ima­gi­nar-me Duran cui­dant pater­nal­ment els seus puros amb la minu­ci­o­si­tat que sem­bla carac­te­rit­zar-lo, men­tre s’aguanta la nostàlgia d’esco­llir-ne un i encen­dre’l. Del que no es priva, a pesar de tot –“segu­ra­ment no hau­ria de fer-ho, però se me’n fot”— és de pren­dre’s un whis­quet de tant en tant: “m’agra­den els mal­tes suaus, sense gel i amb una mica d’aigua. Pot­ser és una gili­po­llada, però així és com se’l pre­nen els esco­ce­sos”, postil·la. Doncs mira, una altra cosa en comú: aviam si resul­tarà que sóc d’Unió i jo sense ado­nar-me’n, caram.

Quan tor­nem a la seu del par­tit per xer­rar amb més tran­quil·litat, li pre­gunto per la flota de mini­cot­xes que hi ha apar­cada al xamfrà: tots van pin­tats amb el color taronja carac­terístic de CiU, duen el seu retrat dels car­tells de cam­pa­nya reproduït a les por­tes i, al vidre del dar­rere, l’admo­ni­tori eslògan Res­pec­ta­ran Cata­lu­nya. Vis­tos així, arren­gle­rats un al cos­tat de l’altre, els cot­xets fan pen­sar en alguna mena d’esquadró dis­po­sat a des­plaçar-se a qual­se­vol banda on no es res­pecti Cata­lu­nya i impar­tir-hi una lliçó con­tun­dent de cata­la­ni­tat: ¿L’esca­mot sar­da­nista con­tra­a­taca? Li pre­gunto a Duran quina és la marca dels cot­xes. “Ni idea”, con­testa amb un mig som­riure que sug­ge­reix que, a ell, tota aquesta cosa del màrque­ting elec­to­ral ni el toca ni li fa aire. Smarts, m’acla­reix el seu cap de premsa, Xavier Viejo, ama­bilíssim a tot­hora.

Asse­guts al seu des­patx, que és ampli i con­for­ta­ble, Duran i Lleida no pot evi­tar repe­tir de tant en tant un gest: s’endu la mà al pit men­tre prem els lla­vis, expres­sant així el mal que li infli­geix la ferida de l’ope­ració. Fa només uns dies, a les nou del matí li tre­ien vint-i-nou gra­pes del pit i a les onze ja era a un acte elec­to­ral. Li sug­ge­resc que tal vegada està fent un sobre­es­forç exces­siu, però ell li treu importància: “Hi ha molta gent anònima que passa per ope­ra­ci­ons sem­blants i al cap de pocs dies ja són a la feina, el que passa és que ells no sur­ten als dia­ris”. I es posa a par­lar-me dels autònoms i de les pro­pos­tes del seu par­tit per a aquest sec­tor: és evi­dent que l’home no té remei, i un ten­deix a creure-se’l poc quan afirma tot con­vençut que no pensa aca­bar la seva tra­jectòria com a polític, sinó que abans pensa tor­nar un temps al món pri­vat.

Amb tot, reco­neix que ha reduït força la seva par­ti­ci­pació directa en la cam­pa­nya, que cada dia dina a casa i després s’estira una estona al llit perquè la ferida reposi, i que tem l’endemà de la nos­tra tro­bada, perquè sap que serà un dia llarg i dur: diven­dres 29, el dia del debat entre els can­di­dats cata­lans. “Si aguanto demà, segur que ja acabo la cam­pa­nya sense pro­ble­mes”. Això ho diu dues vega­des, com per donar-se coratge, i acla­reix que els dies de Set­mana Santa pensa dedi­car-los a repo­sar i a reco­brar for­ces, “peti qui peti”.

En per­sona, Duran i Lleida té un posat tan cui­dat i ele­gant com el de la seva imatge pública. ¿Se’n pre­o­cupa molt? “No me’n pre­o­cupo, però sí que me n’ocupo. Tret d’algu­nes cor­ba­tes que de vega­des em rega­len, la roba me la trio jo mateix”, i em con­fessa que no sap d’on li ve aquesta curo­lla de la roba, a ell, que va ser un nen de poble que ves­tia els jer­seis que li feia la seva mare, i que el pri­mer ves­tit que es va posar va ser el de mari­ne­ret per fer la pri­mera comunió.

M’explica que la mare va morir fa tres anys, d’un càncer. Torna a som­riure, ara amb una certa malen­co­nia, i pren un glop d’aigua. “Pas­sar per un sotrac com aquest et fa pren­dre consciència de la teva vul­ne­ra­bi­li­tat. Aprens que, cer­ta­ment, les nos­tres vides es tro­ben en mans de Déu”, refle­xi­ona. I afe­geix: “El pro­per 27 de març és el meu ani­ver­sari, i ja he avi­sat els amics amb qui acos­tu­mem a cele­brar-ho que sobre­tot es reser­vin la data. Mai no m’havia fet tanta il·lusió, t’ho ben asse­guro”. Doncs apro­fi­tem per desit­jar-li un bon ani­ver­sari i que per molts d’anys, senyor Duran. I aquell dia, pren­gui’s un bon whisky.