"Molts operats van a la feina al cap de pocs dies"

La parada forçosa a l’hospital que va patir Josep Antoni Duran i Lleida fa un parell de setmanes ha modificat substancialment la seva agenda de campanya. Això fa que no sigui possible trobar-hi un forat per citar-nos en algun local (havíem proposat una cocteleria, però ell mateix m’explica que no hi va mai, a les cocteleries: prefereix els bars dels hotels, i no qualsevol bar ni de qualsevol hotel, per descomptat) i que ens haguem de conformar amb una trobada a la nova seu nacional d’Unió, al carrer Nàpols, 35, i amb un cafetonet a peu de barra al bar del centre cívic que hi ha al costat, on ens atén una cambrera plena de rastes i pírcings que potser hauria fet més per a un altre candidat.
Fem petar la xerrada i descobresc que tinc més coses en comú amb el candidat de CiU a les espanyoles del que m’hauria pensat: per exemple, quan em pregunta d’on sóc i li dic que de Llucmajor, un dels pobles més lletjos de Mallorca, ell em replica que Alcampell, on va néixer, Déu n’hi do com n’és de lleig, també (però de seguida afegeix que per a ell és el lloc més bonic del món; ara que no se’ns enfadin els alcampellencs).

Més coses: un servidor és exexfumador –és a dir, que hi he tornat a caure de quatre potes— i Duran, exfumador a la força: l’hi va prohibir el metge a causa d’un problema de cor que va patir fa uns anys. Tot i això, encara té a casa una petita cava de puros, només pel plaer de tenir-ne cura: mantenir-los en la temperatura i la humitat òptimes, i aquesta mena de coses. Reconec que m’entendreix imaginar-me Duran cuidant paternalment els seus puros amb la minuciositat que sembla caracteritzar-lo, mentre s’aguanta la nostàlgia d’escollir-ne un i encendre’l. Del que no es priva, a pesar de tot –“segurament no hauria de fer-ho, però se me’n fot”— és de prendre’s un whisquet de tant en tant: “m’agraden els maltes suaus, sense gel i amb una mica d’aigua. Potser és una gilipollada, però així és com se’l prenen els escocesos”, postil·la. Doncs mira, una altra cosa en comú: aviam si resultarà que sóc d’Unió i jo sense adonar-me’n, caram.

Quan tornem a la seu del partit per xerrar amb més tranquil·litat, li pregunto per la flota de minicotxes que hi ha aparcada al xamfrà: tots van pintats amb el color taronja característic de CiU, duen el seu retrat dels cartells de campanya reproduït a les portes i, al vidre del darrere, l’admonitori eslògan Respectaran Catalunya. Vistos així, arrenglerats un al costat de l’altre, els cotxets fan pensar en alguna mena d’esquadró disposat a desplaçar-se a qualsevol banda on no es respecti Catalunya i impartir-hi una lliçó contundent de catalanitat: ¿L’escamot sardanista contraataca? Li pregunto a Duran quina és la marca dels cotxes. “Ni idea”, contesta amb un mig somriure que suggereix que, a ell, tota aquesta cosa del màrqueting electoral ni el toca ni li fa aire. Smarts, m’aclareix el seu cap de premsa, Xavier Viejo, amabilíssim a tothora.

Asseguts al seu despatx, que és ampli i confortable, Duran i Lleida no pot evitar repetir de tant en tant un gest: s’endu la mà al pit mentre prem els llavis, expressant així el mal que li infligeix la ferida de l’operació. Fa només uns dies, a les nou del matí li treien vint-i-nou grapes del pit i a les onze ja era a un acte electoral. Li suggeresc que tal vegada està fent un sobreesforç excessiu, però ell li treu importància: “Hi ha molta gent anònima que passa per operacions semblants i al cap de pocs dies ja són a la feina, el que passa és que ells no surten als diaris”. I es posa a parlar-me dels autònoms i de les propostes del seu partit per a aquest sector: és evident que l’home no té remei, i un tendeix a creure-se’l poc quan afirma tot convençut que no pensa acabar la seva trajectòria com a polític, sinó que abans pensa tornar un temps al món privat.

Amb tot, reconeix que ha reduït força la seva participació directa en la campanya, que cada dia dina a casa i després s’estira una estona al llit perquè la ferida reposi, i que tem l’endemà de la nostra trobada, perquè sap que serà un dia llarg i dur: divendres 29, el dia del debat entre els candidats catalans. “Si aguanto demà, segur que ja acabo la campanya sense problemes”. Això ho diu dues vegades, com per donar-se coratge, i aclareix que els dies de Setmana Santa pensa dedicar-los a reposar i a recobrar forces, “peti qui peti”.

En persona, Duran i Lleida té un posat tan cuidat i elegant com el de la seva imatge pública. ¿Se’n preocupa molt? “No me’n preocupo, però sí que me n’ocupo. Tret d’algunes corbates que de vegades em regalen, la roba me la trio jo mateix”, i em confessa que no sap d’on li ve aquesta curolla de la roba, a ell, que va ser un nen de poble que vestia els jerseis que li feia la seva mare, i que el primer vestit que es va posar va ser el de marineret per fer la primera comunió.

M’explica que la mare va morir fa tres anys, d’un càncer. Torna a somriure, ara amb una certa malenconia, i pren un glop d’aigua. “Passar per un sotrac com aquest et fa prendre consciència de la teva vulnerabilitat. Aprens que, certament, les nostres vides es troben en mans de Déu”, reflexiona. I afegeix: “El proper 27 de març és el meu aniversari, i ja he avisat els amics amb qui acostumem a celebrar-ho que sobretot es reservin la data. Mai no m’havia fet tanta il·lusió, t’ho ben asseguro”. Doncs aprofitem per desitjar-li un bon aniversari i que per molts d’anys, senyor Duran. I aquell dia, prengui’s un bon whisky.