Rússia, els EUA i la resiliència europea
Una ofensiva bèl·lica és, ara per ara, improbable. Putin ataca els països de la UE amb tàctiques de guerra híbrida com ara sabotatges a infraestructures, utilització de la migració, desinformació a les xarxes i ingerències electorals
Un escenari possible és una UE atrapada en la pinça Washington-Moscou a l’hora d’establir una nova arquitectura de seguretat per al Vell Continent que satisfaci únicament els interessos de les dues grans potències
“L’objectiu de Rússia amb relació a Ucraïna és el seu esclafament, ja sigui militar, ja sigui per una combinació d’instruments militars i diplomàtics. Volem així dividir aquest quasi-estat artificial en els seus fragments naturals. Pot haver-hi maniobres, alentiments i pauses al llarg del camí, però aquest objectiu s’aconseguirà.” En aquests termes es referia fa pocs dies Vladislav Surkov a la forma com Moscou imagina la possible fi del conflicte russoucraïnès: mitjançant el desmembrament i la subjugació d’Ucraïna.
Surkov no és algú qualsevol. Es tracta d’una de les figures polítiques russes més influents de les darreres tres dècades, i el principal artífex del sistema polític del “putinisme”, bastit sobre idea de democràcia sobirana de tall autoritari. Després d’anys de silenci públic, el 19 de març Surkov acceptava ser entrevistat pel mitjà francès L’Express. “Ens volem expandir en totes les direccions, mentre aquesta sigui la voluntat de Déu i la nostra fortalesa ens acompanyi.” Qui també fou creador de la idea de “món rus” com a articulació contemporània del seu imperialisme, expressava així la seva visió, assumida pel Kremlin, de quin ha de ser paper de Rússia en l’arena internacional.
Les paraules de Surkov irrompen com a recordatori de les veritables ambicions russes, setmanes després de l’inici de les negociacions entre Washington i Moscou, d’una banda, i Washington i Kíiv, de l’altra. També, en un moment en què els països europeus aborden una disjuntiva històrica sobre el paper que volen tenir en la futura arquitectura seguretat del continent, i en relació amb la seva capacitat per actuar com a pol de poder propi davant del trencament del vincle transatlàntic i d’apropament entre els EUA i Rússia. Una qüestió determinada per la necessitat d’enfortir la resiliència europea davant d’una amenaça russa que sovint es projecta com una ombra de formes imprecises.
Quina és la naturalesa, però, d’aquesta amenaça? L’escenari d’una ofensiva bèl·lica contra els estats membres de la UE amb qui Rússia o el seu satèl·lit bielorús fan frontera és, ara per ara, altament improbable. La forma com Moscou ha articulat els seus atacs contra els països europeus durant els darrers anys ha estat amb altres mitjans: a través de les tàctiques de guerra híbrida o a la zona grisa, a mig camí entre l’absència total de conflicte i la guerra convencional. Fora del focus mediàtic i lluny del front de guerra ucraïnès, les accions de guerra híbrida s’han intensificat els darrers tres anys, majoritàriament orquestrades per la intel·ligència militar russa (GRU).
Segons un estudi recent del Center for Strategic and International Studies (CSIS), les accions subversives i de sabotatge russes es van triplicar entre el 2023 i el 2024, després d’haver-se multiplicat per quatre entre el 2022 i el 2023. Els principals objectius inclouen la infraestructura de transport i de comunicacions, les institucions governamentals, i la indústria.
El juliol del 2024, es produïren tres incidents similars a Polònia, Alemanya i el Regne Unit. Tres artefactes van esclatar a centenars de quilòmetres de distància entre si, provocant incendis en una empresa de missatgeria a prop de Varsòvia, en un magatzem de l’empresa DHL a Birmingham, i en un contenidor al centre de DHL a Leipzig, en un dels hubs de logística aeroportuària més grans del món. Els paquets, tots enviats des de Lituània, contenien màquines de massatge elèctriques amb una substància altament inflamable a l’interior.
Les autoritats poloneses van detenir quatre persones i van trobar evidències que es tractava d’un assaig per portar a terme accions terroristes a més gran escala. El 2024 també es van produir accions contra infraestructura hidràulica en diferents punts de Finlàndia, Alemanya i Suècia que van provocar talls importants en els subministraments. Altres incidents inclouen un incendi provocat en un negoci vinculat a Ucraïna a l’est de Londres, i la detenció de tres persones amb vincles amb Rússia per haver planificat atacs terroristes contra instal·lacions militars nord-americanes a l’estat alemany de Baviera. L’estiu del 2024 es va frustrar un pla de les autoritats russes per assassinar el president de Rheinmetall, empresa alemanya que s’ha destacat per la producció de munició per donar suport als esforços defensius d’Ucraïna. Aquest mes ha estat desmantellat a Romania un grup terrorista d’extrema dreta amb vincles amb Rússia, i els seus membres, detinguts, acusats de planificar un cop d’estat al país.
Els actes de sabotatge russos en territori europeu venen de lluny. Fa més de deu anys, el 2014, dos agents del GRU van participar en la voladura d’un dipòsit de municions a l’est de la República Txeca que provocà dos morts. Des de 2022, però, un dels objectius principals han estat els cables submarins de fibra òptica, que transmeten aproximadament el 99% del trànsit intercontinental d’internet.
Immigrants, arma llancívola
Durant els darrers quinze mesos han crescut substancialment els incidents contra cables de fibra òptima al mar Bàltic. També s’han produït atacs prop de Noruega, i a les aigües irlandeses, on fa poques setmanes la força aèria d’aquell país va interceptar un vaixell rus de la coneguda com a flota a l’ombra llançant l’àncora a una zona per on hi ha desplegats cables de fibra òptica. La interferència reiterada de Rússia també ha afectat les comunicacions de satèl·lits europeus de ràdio i televisió, emprats també per a la navegació de vaixells i aviació civil. Més de 30.000 vols han tingut afectacions des del setembre del 2024 en sobrevolar els estats bàltics.
Moscou i Minsk també han utilitzat els fluxos de migrants com a arma llancívola contra països com Finlàndia, Letònia, Lituània i Polònia. El 2021, el líder bielorús, Aleksandr Lukaixenko, va amenaçar d’“inundar” la Unió Europea (UE) amb “droga i migrants”, i durant els mesos posteriors, va enviar milers de migrants de l’Iraq i d’altres països de l’Orient Mitjà a les fronteres de Letònia, Lituània i Polònia. Unes pràctiques que s’han repetit durant els darrers dos anys, i s’han estès a la frontera entre Rússia i Finlàndia.
Es tracta de crisis frontereres generades artificialment amb l’objectiu de pressionar els governs dels països afectats, esgotar els seus recursos i alimentar la retòrica antiimigració perquè pugui ser explotada pels partits d’extrema dreta arreu d’Europa. Precisament, la instrumentalització d’organitzacions de dreta xenòfoba ha estat l’altre gran cavall de batalla rus. La influència política russa als països de la UE ha estat una amenaça creixent els darrers anys, amb l’objectiu de desestabilitzar-los internament i promoure narratives favorables als interessos de Moscou.
Rússia ha utilitzat diverses tècniques per aconseguir-ho, incloent-hi la desinformació, i la ingerència en processos electorals, la instrumentalització del subministrament de gas, el finançament de partits polítics, i el suborn a representants electes (especialment europarlamentaris), amb especial intensitat a Hongria (Fidesz) i Eslovàquia (SMER-SD), però també a França (Rassemblement), Itàlia (Lega), Àustria (FPÖ) o Alemanya (AfD). En l’àmbit comunicatiu, un dels mètodes més comuns és la difusió de notícies falses a través de xarxes socials, per sembrar la desconfiança i influir en les opinions públiques a fi de tornar-les més favorables als interessos russos, especialment pel que fa a posar fi al suport a Ucraïna.
El gir de Trump
El gir geopolític que l’administració nord-americana ha fet des de la segona arribada de Trump al poder, caracteritzat entre d’altres per una relació cada cop més hostil envers els països europeus (i altres antics aliats com el Canadà), ha activat totes les alarmes al Vell Continent. La possibilitat de quedar subjectes a la pinça Washington-Moscou, no només pel que fa al futur del conflicte a Ucraïna, sinó també de l’establiment d’una nova arquitectura de seguretat que satisfaci únicament interessos de les dues potències, i on es mantingui l’hostilitat entre Rússia i els països europeus, és un escenari possible.
En el curt termini, les urgències europees afecten dos objectius ben diferents, però complementaris. D’una banda, reforçar els mecanismes de coordinació i de resposta conjunta davant les creixents amenaces híbrides russes, inclosa la seguretat d’infraestructures estratègiques. De l’altra, mobilitzar els recursos necessaris per poder contribuir de forma decisiva a enfortir les capacitats defensives d’Ucraïna, davant de la possibilitat d’una retirada del suport nord-americà a aquest país, tant si es produeix un alto el foc com una continuació de l’agressió russa. Ambdós objectius a curt termini estan travessats per un altre d’estructural, de caràcter històric: deixar enrere la dependència europea envers els Estats Units en matèria de defensa i seguretat.
Durant els darrers anys, dos terços de les compres d’equipament de defensa fetes pels països de la UE s’han fet a empreses d’armament nord-americanes. De moment, la resposta comunitària és el pla Readiness 2030, una inversió massiva per potenciar la indústria de defensa europea amb la mobilització de fins a 800.000 milions d’euros en fons comunitaris i estatals, tant públics com privats, durant els anys vinents. El pla se centra en la quantitat de la despesa, i de moment no tant en les amenaces reals i les principals vulnerabilitats. Revertir-les probablement implicarà gastar més, però sobretot, gastar millor i de forma concertada per evitar superposicions i duplicitats.
Per posar un exemple: actualment es produeixen una dotzena de tipologies de carros de combat diferents entre els països de la UE i el Regne Unit, fet que en conjunt incrementa enormement els costos de producció. Implica també centrar esforços per produir alternatives a tipologies d’armament amb relació als quals existeix una greu dependència, com els sistemes de defensa antiaèria nord-americans MIM-104 Patriot. Encara més important és, però, abordar el fet que en l’actualitat les forces armades dels països europeus de l’OTAN no tenen capacitat per actuar sense els EUA, donat el seu rol preponderant pel que fa a comandament estratègic i operacional, així com a l’àmbit d’intel·ligència, vigilància i reconeixement (ISR). En cas de no abordar aquestes qüestions fonamentals, els plans europeus corren el risc d’esdevenir una mera injecció de diners a fons perdut per la indústria, especialment a una Alemanya amb una economia afectada per la irrupció dels cotxes elèctrics xinesos i nord-americans.
En un món on la volatilitat, la inestabilitat i els impactes del canvi climàtic van a més, la conversa sobre el reforç d’una seguretat que aspiri a ser sòlida i consistent ha d’incloure irremeiablement una visió holística de la qüestió, entomar els vessants alimentari i climàtic, i treballar per construir societats més cohesionades i menys desiguals.
De la capacitat d’esdevenir més resilients socialment i institucional en dependrà en bona part el fet de poder fer front de forma efectiva a les ambicions russes en totes les seves dimensions. També, a les batzegades geopolítiques que arriben amb força de l’altra banda de l’Atlàntic.
