Catalunya, com a exemple anticrisi

“Rea­lisme, fer­mesa i espe­rit de sacri­fici”. Aquests són alguns dels ingre­di­ents per superar la crisi que el pre­si­dent José Mon­ti­lla va recep­tar ahir al Cer­cle Finan­cer. I per il·lus­trar les seves parau­les va dei­xar anar un parell d’avi­sos: un als empre­sa­ris, als quals va adver­tir que caldrà tre­ba­llar més “i no necessària­ment per gua­nyar més”; l’altre al govern espa­nyol, al qual va acon­se­llar que pren­gui nota del model català, i enfili les refor­mes estruc­tu­rals “necessàries i urgents” que exi­geix l’eco­no­mia espa­nyola.

Seguia la inter­venció de Mon­ti­lla un audi­tori molt polític però amb una impor­tant presència del món econòmic i finan­cer català. No era una cita fàcil. Abans de donar-li la paraula el pre­si­dent de La Caixa, Isi­dre Fainé, ja va dei­xar clar que davant les situ­a­ci­ons difícils els cata­lans res­po­nen sem­pre però exi­gei­xen el mateix dels seus diri­gents. D’entrada, Fainé va recla­mar un camí ben defi­nit i una xarxa de com­pli­ci­tats entre els agents impli­cats.

En aquest con­text, Mon­ti­lla va evi­tar dedi­car els 42 minuts de la seva inter­venció a des­ple­gar el mos­trari de mesu­res que el govern ha tirat enda­vant, però sí que va fixar unes grans línies d’actu­ació. Per exem­ple, la garan­tia que el govern català ha par­lat clar sobre la situ­ació econòmica i ho con­ti­nuarà fent. O la crida als adver­sa­ris polítics a tre­ba­llar com a ali­ats per fer front a la situ­ació. “Més espe­rit de res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva”, va exi­gir. Per Mon­ti­lla, és neces­sari adme­tre que s’han comès exces­sos, però també veure la crisi com una opor­tu­ni­tat.

A l’hora de plan­te­jar fórmu­les, el pre­si­dent, que va aler­tar con­tra l’excés de pro­tec­ci­o­nis­mes, no va tenir incon­ve­ni­ent a posar Cata­lu­nya com a exem­ple de les mesu­res que es poden tirar enda­vant per fer front a la situ­ació. I no només pels 7.750 mili­ons mobi­lit­zats per res­pon­dre a la situ­ació, sinó per fer de la con­cer­tació mètode de tre­ball.

Mon­ti­lla va llançar un mis­satge directe a l’exe­cu­tiu de Zapa­tero, al qual va adver­tir que el con­junt de grans acords adop­tats a Cata­lu­nya podrien ser “per­fec­ta­ment apli­ca­bles a nivell espa­nyol”; espe­ci­al­ment tenint en compte la neces­si­tat de refor­mes estruc­tu­rals de l’eco­no­mia espa­nyola pel que fa les rela­ci­ons labo­rals –“no parlo d’aba­ra­tir l’aco­mi­a­da­ment”–, sis­tema edu­ca­tiu, mer­cat de l’habi­tatge i de sec­tors regu­lats –ser­veis i comerç, trans­port de mer­ca­de­ries i energètic–. “Són més urgents que mai”, va adver­tir.

Crítica dels empre­sa­ris
Els mis­sat­ges de Mon­ti­lla no només van volar a Madrid: als empre­sa­ris pre­sents a la sala també els va adver­tir que, tot i que caldrà tre­ba­llar més, caldrà resig­nar-se a reta­llar els bene­fi­cis.

Però els assis­tents tam­poc es van mos­se­gar la llen­gua. De seguida que es va ence­tar el torn de pre­gun­tes, un jove empre­sari va pre­gun­tar al pre­si­dent per què, si tot­hom s’ha d’estrènyer el cin­turó, s’han apu­jat 3,5 punts els sous dels fun­ci­o­na­ris, men­tre que un lle­trat li va ven­tar, refe­rint-se al nou finançament, “per què els seus 25 dipu­tats a Madrid no ser­vei­xen per a res”.

Al pri­mer Mon­ti­lla li va adme­tre que és “poc jus­ti­fi­ca­ble” que amb l’atur a aquells que tenen feina garan­tida se’ls apugi el sou, men­tre que al segon li va expli­car que el vot de PSC havia ser­vit, per exem­ple, per evi­tar que Rajoy fos pre­si­dent.

La dar­rera reflexió de Mon­ti­lla va ser per adver­tir que, tot i que en plena crisi no és moment per entrar-hi, caldrà refle­xi­o­nar seri­o­sa­ment sobre el quart pilar del benes­tar i sobre si l’Estat serà capaç de garan­tir el model actual de sis­tema sani­tari.