Tots pendents d’ERC

“Ja ens diran el què”. És la res­posta en què coin­ci­dei­xen a les seus del PSC i ICV –els par­tits socis d’ERC al govern tri­par­tit de la Gene­ra­li­tat– res­pecte a la pos­si­bi­li­tat que del procés de reno­vació de la direcció i l’estratègia repu­bli­cana en surti una aposta per revi­sar el con­tin­gut de l’acord, opinió expres­sada d’una manera o altra per Joan Puig­cercós, Joan Car­re­tero i Uriel Ber­tran. Els socis miren amb evi­dent expec­tació el procés, però ho fan amb tran­quil·litat i amb una certa resig­nació, perquè no és la pri­mera vegada que ERC pro­ta­go­nitza un procés simi­lar. I, fins ara, tam­poc ha pas­sat mai res.

Un alt diri­gent soci­a­lista resu­meix la posició del seu par­tit de la manera següent: “No sabem què pas­sarà, perquè no ho saben ni ells. Però que no votin pen­sant en nosal­tres. Que facin el que els sem­bli i ja ens enten­drem amb qui gua­nyi, o no. Nosal­tres esta­rem al mateix lloc”. De fet, tant soci­a­lis­tes com eco­so­ci­a­lis­tes tre­uen importància a les inten­ci­ons dels sec­tors crítics i miren de no fer més soroll del nor­mal. Ahir ja els va anar bé, per exem­ple, que Car­re­tero digués que ell no pensa tren­car el govern imme­di­a­ta­ment si gua­nya. És el que ha dit sem­pre. Una altra cosa és que tant ell com Ber­tran posin sobre la taula una rene­go­ci­ació amb con­di­ci­ons que ara per ara sem­blen inas­su­mi­bles per José Mon­ti­lla. Que no volen que ERC sigui un con­vi­dat de pedra com els tenia Miki­moto a TV3, vaja.
Ara bé, un por­ta­veu d’Ini­ci­a­tiva entona, no sense raó, un “no ens pre­o­cu­pa­rem abans d’hora”. Idèntic res­pecte trans­met l’equip de Mon­ti­lla, mal­grat que al Palau de la Gene­ra­li­tat no agrada el pro­ta­go­nisme mediàtic de Car­re­tero. També al PSOE, informa Montse Oliva, se segueix amb inqui­e­tud el procés repu­blicà, tot i que a 600 quilòmetres hi ha un cert des­co­nei­xe­ment de qui és qui i segueix el clixé que Puig­cercós és el “mode­rat” i Carod el “radi­cal”.

L’ober­tura metafòrica del sobre, aquest dis­sabte a l’hora del TN, a la seu d’ERC al car­rer Calàbria, per dir “And the win­ner is...” el segui­ran un cen­te­nar de peri­o­dis­tes –les nits elec­to­rals són 300–, i el par­tit des­ple­garà pel ter­ri­tori 240 tre­ba­lla­dors –qua­tre per cadas­cun dels 60 col·legis elec­to­rals– i 70 repre­sen­tants de la sin­di­ca­tura elec­to­ral.
Men­tres­tant, els can­di­dats esgo­ten les últi­mes hores amb entre­vis­tes i actes públics i amb mili­tants. El tàndem Puig­cercós-Ridao, per exem­ple, ha par­lat amb 3.000 mili­tants en un mes i mig, i els dar­rers dies no es cansa de fer tru­ca­des perquè els seus es mobi­lit­zin. L’objec­tiu: apro­par-se al 50% dels vots.

I l’equip d’Ernest Benach ha fet més de 200 actes. Després ja vindrà l’hora, asse­gu­ren tots –i ho dema­nen les JERC–, de crear una direcció plu­ral. Fins i tot amb l’equip de Car­re­tero, el més crític, que ahir, a més de rebut­jar el vot cre­uat entre can­di­da­tu­res, es va enfi­lar a l’onada Obama amb un arti­cle que es pot lle­gir a l’AVUI.​cat titu­lat Sí, es pot. Però Obama també l’han rei­vin­di­cat més o menys Puig­cercós i Carod.