La vaga general

Tots els pre­si­dents del govern espa­nyol han tin­gut la seva vaga gene­ral. “Un pre­si­dent sense una vaga no és ningú”, va sen­ten­ciar San­ti­ago Car­ri­llo. A González, la del 14-D del 1988 li va sig­ni­fi­car gua­nyar les elec­ci­ons gene­rals per majo­ria abso­luta sis mesos més tard. Però aquell dia ho va pas­sar mala­ment. Va patir en pri­mera per­sona el tren­ca­ment del PSOE amb la UGT. Vint-i-dos anys després, reco­neix que li va tallar la res­pi­ració.

Vaig viure l'inici a Madrid, dins l'edi­fici de Prado del Rey. Tot­hom sabia que pas­sa­ria quel­com. Ningú deia res. A les dotze de la nit del 14-D, la ràdio va que­dar muda i la tele­visió en negre. Va ser l'inici. Més de set mili­ons de tre­ba­lla­dors que dub­ta­ven van anar a la vaga en con­tra de la política econòmica del govern soci­a­lista.

N'hi ha hagut d'altres, abans i després. Aznar també va tenir la seva vaga gene­ral –juny de 2002–, en con­tra de la llei de l'ocu­pació. A les vuit del matí, el por­ta­veu dels popu­lars, Pío Caba­ni­llas, es pas­se­java pel Congrés amb els dia­ris sota el braç per demos­trar que no pas­sava res. Sí que va pas­sar. Aznar es va car­re­gar el minis­tre de Tre­ball (va can­viar Juan Car­los Apa­ri­cio per Edu­ardo Zaplana).

Lla­vors, com ara. Hi ha ciu­ta­dans que no arri­ba­ven i no arri­ben a fi de mes. L'atur estava i està des­bor­dat. Hi havia i hi ha males­tar labo­ral... La vaga és fruit del fracàs sin­di­cal i del govern. Es fa quan no hi ha res més a fer.

Com reac­ci­o­narà demà el govern espa­nyol? Després de les seves vagues, González va refer el diàleg amb els sin­di­cats, Aznar va reti­rar el decre­tazo. I Zapa­tero, què farà? No pot atu­rar la reforma labo­ral si vol crear ocu­pació. Demà, obrirà el parai­gua tot espe­rant que pari de ploure.