L'home escaldat

Artur Mas és l'home que va al davant, que encapçala les enques­tes i que alguns ja trac­ten de pre­si­dent. Però ja hi deu estar acos­tu­mat. Ja són dues les elec­ci­ons en què és el can­di­dat més votat, i de pre­si­dent ja el trac­ta­ven tant fa tres anys com set anys. I s'ho va haver d'empas­sar. I gat escal­dat amb aigua tèbia en té prou, ja ho sabeu. Per això ara és pru­dent. És pru­dent perquè les pata­ca­des fan posar seny al més impru­dent i perquè a Mas no li convé que res s'espat­lli. La llàstima, des del meu punt de vista, és que això pro­ba­ble­ment es trans­for­marà en una majo­ria des­cafeïnada. En moments de tensió, ja se sap, la cafeïna no convé –pot aca­bar sug­ge­rint Mas–. Un can­di­dat que ha dit que el país encara no està prou madur per a segons què ja ha dit molt. I no fa pas la sen­sació que l'endemà que es posi a gover­nar hi hagi d'haver cap dal­ta­baix. De fet, CiU no ho pretén pas. Pretén gover­nar còmoda­ment, amb acords pun­tu­als ara aquí i ara allà. Amb el PSC com a soci pri­o­ri­tari –a Mas encara no li ha pas­sat l'enra­bi­ada amb ERC– i, si cal, amb ente­ses pun­tu­als –mai esta­bles, que el notari famós aixe­ca­ria el dit– amb el PP. I això és una mica peix al cove. El preu d'acos­tar-se a la majo­ria és aquest: dir als inde­pen­den­tis­tes que tenen a dins que ani­ran fins al final –i que, si cal, con­vo­ca­ran un referèndum per al con­cert econòmic–, i dir als no tan (o gens) inde­pen­den­tis­tes que també tenen a dins que ara la pri­o­ri­tat és sor­tir de la crisi i acon­se­guir l'esta­bi­li­tat. I que “ara no toca” –recor­deu l'expressió?– fer segons qui­nes estre­ba­des. Mas, o tindrà la majo­ria o s'hi acos­tarà. Serà la manera de saber defi­ni­ti­va­ment si el seu par­tit, naci­o­nal­ment par­lant i davant de grans deci­si­ons, és gall o gallina.