Periodisme al carrer

L'any 1976, en pre­sen­tar-me a dipu­tat com a cap de llista d'una de les opci­ons en joc, em van dir: “No sor­tiràs. D'entrada no ets gironí i no for­mes part de les nis­sa­gues fami­li­ars de Girona. No ets un Marca: ets David Marca i prou”. Tenien raó: em van fal­tar pocs vots, però no vaig sor­tir. Així els alcal­des, pre­si­dents de Dipu­tació, Casino, Mana­ies, con­fra­ries i ins­ti­tu­ci­ons, han estat gai­rebé sem­pre tots mem­bres d'aquest clan. Al Bis­bat, que se sàpiga, no ho han inten­tat. La bona soci­e­tat giro­nina és força clas­sista i mas­clista. L'actual alcal­dessa va tren­car la tra­dició i més d'un devia remu­gar. Diu que no es torna a pre­sen­tar. S'entén prou bé. Ha d'estar can­sada de l'aven­tura: fer-ho després d'un Nadal era una pape­reta difícil. Ha cobert el període amb dig­ni­tat i seri­o­si­tat, dis­cre­ta­ment, sense jugar-se el físic. Recor­darà més els giro­nins, que els giro­nins a ella.

“Girona, temps de canvi!”, s'ha sen­tit aquesta set­mana. És ben clar que ha arri­bat l'hora i no es tracta sola­ment d'una per­sona per una altra. S'imposa un canvi d'estil, de men­ta­li­tat, de tren­ca­ment de la tra­dició dels uns i unes i d'era­di­car en la mesura del pos­si­ble l'opo­sició exer­cida com a norma. Opo­sar-se per sis­tema és can­sat, pesat, des­truc­tiu i inútil. Ha de ser avor­rit opo­sar-se jugant a par­la­men­tari i no obte­nir res. Els països amb tra­dició democràtica, fan par­tit en el període elec­to­ral: després, en bona part, fan ciu­tat i país.

Per pri­mera vegada, un peri­o­dista jove, culte, expe­ri­men­tat, amb bon caràcter i espe­rit de ser­vir a la ciu­tat, té mol­tes pos­si­bi­li­tats d'acce­dir a l'alcal­dia. L'avan­tatge no és pas el de fer-se ell mateix les entre­vis­tes o fer el pregó de fes­tes. Con­sis­teix que un peri­o­dista pro­fes­si­o­nal ha vis­cut i con­vis­cut amb la soci­e­tat, l'ha des­pu­llada i ha obser­vat les seves reac­ci­ons i ha après a dis­tin­gir entre la veri­tat i la men­tida, que li han plo­gut bar­re­ja­des en apro­fun­dir en els pro­ble­mes soci­als, opi­ni­ons i crítiques. Car­les Puig­de­mont ostenta un bagatge impor­tant, gens habi­tual en un peri­o­dista de la seva edat, d'ofici, de rela­ci­ons huma­nes, de política muni­ci­pal i autonòmica, de saber estar en qual­se­vol lloc i moment, d'entu­si­asme comu­ni­ca­tiu i d'il·lusió per demos­trar que hi ha altres alter­na­ti­ves que les que hem vist fins ara, per pilo­tar una ciu­tat de la mida de Girona, on es coneix tot­hom, con­ver­tint-la en un gran safa­reig de buga­de­res. La men­ta­li­tat d'en Car­les és dinàmica, honesta i inqui­eta. La crisi i les grans obres, amb una pro­blemàtica abas­se­ga­dora i molesta, el posa­ran a prova. Tots els alcal­des que ha pas­sat per la plaça del Vi han dei­xat empremta de la seva per­so­na­li­tat. La joven­tut, il·lusió i pre­pa­ració d'en Car­les poden dei­xar mar­cat un nou estil de regir una ciu­tat, pro­blemàtica pel seu emplaçament i l'esgo­ta­ment del terme muni­ci­pal. L'obser­va­rem atents i crítics. Perquè gua­nyarà, és clar!