Museïtzen per primer cop la línia republicana defensiva
Des de l'Ebre fins al Pirineu, es mantenen intactes desenes de trinxeres, búnquers i observatoris, aixecats el 1938 per presoners
Vallbona de les Monges recupera les construccions i fa una ruta
D'oest a est de Catalunya hi ha intactes desenes de trinxeres, búnquers i observadors d'artilleria que va construir l'exèrcit republicà el 1938. Aquella primavera, el Ministeri de Defensa va ordenar la construcció de sis línies defensives a Catalunya amb l'objectiu “d'impedir la progressió de l'enemic i protegir a tot preu les comunicacions de l'Espanya lleial amb la frontera”, segons el decret del 4 d'abril signat pel cap de l'Estat Major. El dia anterior, havent trencat el front d'Aragó, les tropes de Franco havien ocupat Lleida i l'alarma s'estenia arreu del país.
Centenars de presoners feixistes es van posar a treballar a corre-cuita i en van aixecar dues abans de la derrota final: l'L-1, al front de l'Ebre; i l'L-2, a la rereguarda, que enllaça l'est de l'Ebre amb el Pirineu. Les construccions defensives són encara visibles, sobretot en zones de bosc elevades que no es van aprofitar posteriorment per cultivar. Ara i per primer cop, un tram de l'L-2 es pot visitar al llarg d'una ruta de 26 quilòmetres, que exhibeix 20 construccions senyalitzades en 7 espais a Vallbona de les Monges. “Un cop netejades i excavades estan com el 1938, perquè mai s'hi va arribar a combatre”, explica Pere Tardà, de l'empresa Catpatrimoni, que n'ha fet la museïtzació. Uns 150 presoners feixistes del front de Terol van ser reclosos al monestir de Vallbona per construir l'L-2, vigilats per mig centenar de republicans. Al poble veí dels Omells de na Gaia, els presoners eren polítics. “A Vallbona sols hi va haver un mort entre els presoners, però als Omells el control era major: van formar grups de cinc i, si un s'escapava, mataven tot el grup. Van haver-hi molts afusellats”.
Vallbona és l'únic punt on s'ha museïtzat la línia, en un projecte que impulsa l'Ajuntament i que té el suport del Consell Comarcal de l'Urgell i del Memorial Democràtic. “Ha estat un esforç molt gran, però recompensa. Engrandeix el nostre ja ric patrimoni cultural i el posa en valor”, assegura l'alcalde, Ramon Bergadà. Durant tres anys, bona part dels veïns han col·laborat a recuperar la memòria històrica, cedint l'espai a les finques agrícoles i allotjant els voluntaris internacionals dels camps de treball.
LA XIFRA
LA FRASE
“Mai vaig saber com es deia aquell presoner”
Assumpció Jové, aleshores una nena de 7 anys, recorda els que construïen l'L-2. “Un em va demanar de comprar-li diàriament una cantimplora amb vi a canvi d'uns cèntims. Un dia em va regalar un anell d'os i un costurer amb el meu nom que vaig conservar molts anys. Mai vaig saber com es deia”. A Vallbona es van excavar refugis sota els marges, però sols va caure-hi una bomba. A la rereguarda, el conflicte es traslluïa en un control de la població i tensions derivades de secrets. “Com més callaves, millor”, assegura Josep A. Torremadé, un adolescent en aquella època. Alguns veïns amagaven a golfes i cabanes familiars que s'havien negat a anar al front. Torremadé va participar en els torns rotatius per dur el dinar als presoners fins l'L-2. “Llegum, patata i poca carn, que es preparaven allà mateix”, recorda. Els presoners havien de dormir despullats, per evitar-ne la fuga, però “se'ls veia bé, encara que mal vestits. Quan tornaven a la tarda de treballar, tots volien passar pel raval”, on es concentraven les dones, que els donaven una mica de menjar extra i roba. “Pensaven en els seus fills al front i que potser es podrien trobar igual”, apunta Pere Tardà. En retirada, els soldats republicans van prendre els presoners anònims, majoritàriament gallecs i aragonesos. “Tot va quedar com mort”, diu Jové. La canalla s'entretenia jugant a les trinxeres i els adults intentaven desfer-les per extreure'n el ferro i vendre'l.