La victòria de Wen

La darrera dècada a la Xina ha estat anomenada la dècada perduda del reformisme perquè el tàndem de Wen Jiabao i Hu Jintao, primer ministre i president de la Xina respectivament, prometien més del que després han aconseguit. Tot i que Wen ha parlat en repetides ocasions de democràcia i de la necessitat d'establir reformes polítiques a la Xina, les seves declaracions han estat, a la pràctica, només paraules. Des del febrer, però, la caiguda fulminant del polític Bo Xilai, líder de l'esquerra retrògrada maoista, sembla que és un últim cop de puny sobre la taula de Wen i, aquesta vegada, s'ha fet escoltar. Els reformistes, segons la majoria dels analistes, estan guanyant a la Xina una batalla històrica. A l'octubre se celebrarà al país un relleu de líders:,Wen i Hu es retiraran i cediran a l'anomenada cinquena generació el poder per als propers 10 anys. El clima polític que heretin aquests homes –encara no hi ha cap dona al politburó del govern xinès– marcarà el futur del país.

La Xina és avui dia un país menys lliure del que era abans del 1989, quan els estudiants es van concentrar a la plaça de Tiananmen i es van mobilitzar durant mesos a favor de la democràcia. Avui, un moviment com aquell és impensable. La massacre de Tiananmen va crear un abans i un després per a les veus crítiques xineses i ha afavorit un país sense llibertat d'expressió i, per tant, amb una societat adormida o silenciada. El primer ministre Wen Jiabao, però, va estar, paradoxalment, al costat de polític Zhao Ziyang durant les protestes estudiantils d'aquella primavera. Zhao es va posicionar al costat dels estudiants i a causa de la decisió del govern, liderat per Deng Xiaoping, d'enviar els tancs a la plaça, va ser apartat de la vida política i va morir el 2005 en arrest domiciliari a Pequín. Però Wen Jiabao era, a més, l'hereu polític de Hu Yaobang, la veu reformista que va morir per malaltia l'abril de 1989, fet que va aixecar el dol i les protestes dels estudiants que van arrossegar gran part de la societat civil. És gairebé un misteri com Wen Jiabao va canviar de jaqueta i va arribar a primer ministre de la Xina.

El 10 d'abril passat, l'agència governamental Xinhua va anunciar que Bo Xilai, el popular polític xinès, era finalment suspès de tots els seus càrrecs dins del partit i que la seva dona, l'advocada Gu Kailai, era la principal sospitosa de la mort d'un ciutadà britànic –presumptament un espia– trobat a Chongqing, el novembre passat. Era el darrer capítol del major escàndol polític de la dècada a la Xina, que arrenca el 6 de febrer passat quan la mà dreta de Bo Xilai, un excap de policia, se'n va anar al consolat britànic i després al nord-americà a demanar asil polític. El 14 de març, Bo va ser destituït del càrrec de secretari general de Chongqing, mentre es destapava una trama de corrupció i extorsió d'empresaris a la ciutat.

Si Wen és la cara més visible dels liberals xinesos, en els darrers cinc anys, Bo s'havia destacat com l'emblema populista de l'esquerra maoista –a Chongqing, va dirigir una campanya d'exaltació dels valors rojos. Però, sobretot, es va fer molt popular el 2009 quan va tirar endavant una batuda contra la corrupció mafiosa a la ciutat que va acabar amb un macroprocés.

El model Chongqing es va oposar aleshores al model Guangdong, capitanejat per Wang Yang, un liberal que va permetre al febrer les eleccions democràtiques lliures del poble de Wukan. Avui, amb la caiguda de Bo, que més enllà de les seves corrupteles –defecte de molts membres del PCX– hauria estat propiciada per Wen i els reformistes, no hi ha competència al model Guangdong.

L'esposa de Bo podria ser condemnada a mort i ell, fins a 10 anys de presó. La premsa xinesa, a diferència d'altres escàndols polítics posteriors, s'ha fet ressò àmpliament dels incidents i els rotatius pròpiament del partit han aplaudit la purga de Bo, mentre les pàgines web maoistes han estat censurades. Si Wen Jiabao no ha aconseguit les reformes que esperava en els darrers deu anys, aquesta última demostració de força podria ser el seu millor comiat. Un canvi polític que no portarà democràcia com l'entenem a Occident, però que podria democratitzar i fer més transparent la vida interna del partit.