Només cal saber-se-les

Arriba Rivera a quarts d'onze del matí a la Facul­tat de Peri­o­disme de la UAB, però encara tocarà espe­rar una mica més: el can­di­dat ha con­vo­cat altres mit­jans per fer decla­ra­ci­ons abans de la tro­bada orga­nit­zada per aquest diari, que en cam­pa­nya s'apro­fita tot. Les fa a l'entrada de la facul­tat, i genera una dis­cretíssima expec­tació: una dot­zena d'estu­di­ants que pas­sen per allà i que, en veure micros, càmeres, acció i can­di­dat, s'atu­ren i obser­ven a una distància tant pru­dent com la que guar­den el parell d'agents dels Mos­sos que escor­ten el cap de llista de Ciu­ta­dans. De tor­nada a l'estudi de ràdio on se cele­bra l'encon­tre, un dels joves que obser­va­ven recorre la distància, saluda el can­di­dat, s'interessa pel motiu de la visita i pels pre­pa­ra­tius de la cam­pa­nya i hi manté una breu con­versa, abans d'aco­mi­a­dar-se desit­jant-li sort. La cor­di­a­li­tat del xaval és l'altra cara de la moneda que més d'un cop ha tro­bat Rivera en alguna uni­ver­si­tat, i que en aquesta ocasió només es con­creta en la boti­farra que minuts abans li havia fet una noia des de l'altra banda del vidre de la porta de l'estudi. Rivera l'havia vist men­tre con­ver­sava amb els peri­o­dis­tes d'aquest diari i els pro­fes­sors allà con­gre­gats i s'havia limi­tat a tor­nar-li la mirada i repli­car-li, amb un som­riure i espe­rant que ella li llegís els lla­vis: “Molt edu­cada, tu.”

Tot això eren pre­li­mi­nars. Després, Rivera sem­bla ficar-se a la but­xaca els 11 esco­llits que avui li fan les pre­gun­tes. Al final, elo­gia el for­mat i els feli­cita perquè li han repre­gun­tat. És que una cosa que el va sor­pren­dre molt en entrar en política, diu, és que, pel seu gust, en les rodes de premsa es repre­gunta poc i es colla poc els polítics, ell inclòs. La tro­bada, però, no la com­para només amb el for­mat roda de premsa, perquè diu que, de fet, és així com li agra­den els actes de cam­pa­nya: els mítings estan obso­lets i ell, en comp­tes d'un dis­curs, pre­fe­reix que els assis­tents li pre­gun­tin, i anar res­po­nent, com avui. Men­tre el can­di­dat fa les con­si­de­ra­ci­ons finals als peri­o­dis­tes i pro­fes­sors allà con­gre­gats, una de les estu­di­ants mira el mòbil: “Mira, tia”, li diu a una altra: “M'han pas­sat les pre­gun­tes de l'exa­men. Ara només cal que me les sàpiga.”