Emili Teixidor
Escriptor
Teixidor, lectura total
Des de final de la dècada del 1960, Emili Teixidor va alternar la literatura infantil i juvenil amb les novel·les per a adults, amb obres tan notables com ‘Pa negre'
Era un home alt, discret i savi. Ningú hauria sospitat que era escriptor perquè tenia l'ego controlat, potser pels anys de l'obscurantisme, que tan bé es reflectien en les seves novel·les per a adults. Durant els últims anys, cada cop que li preguntava per la malaltia, que el va acabar eliminant, l'Emili em responia amb evasives fins que un dia em va parlar amb franquesa del tractament que rebia quotidianament. Abans d'acabar la conversa em va comentar els preus estratosfèrics dels medicaments amb un deix més susceptible que amarg.
Les últimes converses van ser per saber quan es reincorporaria a la secció que signava al nostre diari, i que en el cas de Presència va mantenir fins al final. Va ser la fidelitat d'un home fidel a la llengua, a la literatura, a la cultura i a la docència, però sense histerismes. Assumia que una batalla podia ser ràpida, però que les guerres són lentes i que cal convicció per guanyar-les.
Emili Teixidor també era un home alegre, que reia a les conferències, que veia el futur en els nens i que mai els menyspreava. Potser era el públic que més s'estimava. Cada cop que el veia em recordava una anècdota de la meva filla quan era petita. En una ocasió, vaig dir a la nena, de sis o set anys, que aniríem a veure una escriptora que li regalaria uns llibres. Em va respondre: «No podrien ser de l'Emili Teixidor?» La nena estava captivada per la sèrie de la formiga Piga, que va arrasar a l'última dècada del segle passat, però l'itinerari de Teixidor amb els llibres infantils i juvenils venia de lluny. L'Emili havia incorporat els seus coneixements pedagògics, i moltes de les seves obres de final dels anys 1960 van connectar amb un jovent que trencava els esquemes i els models de l'escola franquista. Al jove mestre l'horroritzaven els càstigs físics i psicològics, i el seu missatge d'amor apareixia amb claredat a moltes d'aquelles obres, escrites amb nitidesa i intenció. També li van servir per cultivar-se en el territori de la literatura per a adults, en què el 1979 va publicar Sic trànsit Glòria Swanson, que va aparèixer en la dinàmica editorial Laia, en què ja havia publicat El soldat plantat i Les rates malaltes. El llibre va cridar l'atenció dels crítics, però també de la nova generació, que trobava elements de modernitat, que s'imposarien en un altre volum de referència, signat el 1988 a Proa, Retrat d'un assassí d'ocells. Aquest llibre, a mig camí entre el conte i la novel·la, és una de les bases del guió de la celebrada pel·lícula Pa negre.
Tot i la duresa de moltes de les escenes d'algunes de les seves obres per a adults, Emili Teixidor no entrava en el victimisme ni en la lectura maniquea de la història. En una entrevista a Ada Castells, ho deia ben clar: «Tenim el vici de creure que els falangistes eren de fora.» I és una cosa que et quedava clara: la seva posició davant els desvalguts per sobre del poder i de l'església catòlica oficial. Sempre aprofitava per denunciar els abusos de la classe dirigent: «La funció de la literatura és fer una lectura ingènua de la realitat, que a la gent li agradi el llibre i permetre que el lector hi pugui fer aportacions. Que pugui dir: “Jo també ho recordo.” Cal que no hi hagi deformacions estranyes dels fets.»
A propòsit de la publicació de Pa negre, Teixidor recordava que després de la guerra el país era ple d'asils i internats i s'obligava els presoners a fer treballs forçats. Són imatges fortes de la novel·la i que es recuperen al film. Molts d'aquells presos, represaliats o que havien tornat caminant dels camps de concentració francesos, havien passat les purgues, i de retorn als seus pobles, si no havien estat denunciats per delictes de sang, podien reincorporar-se en feines sense responsabilitat. Alguns dels presoners eren reeducats pels capellans com a jardiners, per redimir-los.
Teixidor sabia que a tots els pobles i totes les cases es podien explicar històries d'aquesta mena. Per tant, el compromís era deixar-ne constància, per tal de «no oblidar d'on venim.» M'agradava quan argumentava que no tots els capellans i els falangistes eren uns dèspotes sinó que n'hi havia plens d'humanitat. A l'escriptor no li interessaven les històries de bons i dolents, sinó que preferia que cadascú fes les seves interpretacions, que el lector tingués la llibertat que la novel·la també atorga a qui la redacta. A part de ser un mestre de l'estil i que una de les seves preocupacions fossin els límits del realisme a la novel·la, Teixidor no oblidava el rerefons que exigeix cada llibre. Per lectors de diferents generacions, va ser un escriptor total, capaç d'il·lusionar un nen o capficar un jove o un adult amb els seus llibres addictius. Una gran pèrdua.