Parlar per parlar

Després d'haver exhi­bit una cal­cu­lada mà de ferro cap a l'auto­go­vern, com­bi­nada amb una fre­dor abso­luta res­pecte a la riuada inde­pen­den­tista que inunda els car­rers, de sobte Mari­ano Rajoy ha deci­dit que ha arri­bat l'hora de col·locar el dis­curs que el seu és un govern dia­lo­gant. I la premsa madri­le­nya li ha com­prat una tesi impreg­nada de pater­na­lisme: l'exe­cu­tiu del PP ofe­reix “sor­ti­des” a Artur Mas perquè pugui alli­be­rar-se de la soga de la con­sulta. Qui­nes? Aquest és un mis­teri al qual cap de les infor­ma­ci­ons no acaba de res­pon­dre. Durant molt de temps s'ha vol­gut fer veure que els ponts de diàleg esta­ven dina­mi­tats i que l'única via de comu­ni­cació entre els dos governs era el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, i ara resulta que dia sí dia també Rajoy i Mas s'ati­pen de xur­ros a La Mon­cloa men­tre es bara­llen pel fut­bol. De què sinó xer­ren? Si el dret a deci­dir fa man­dra i dis­cu­tir de calés no fa fi, l'única cosa que se m'acut és que Rajoy hagi deci­dit pro­var sort amb el mètode de Zapa­tero d'inten­tar gua­nyar temps enga­li­pant el polític català de torn, ja es digui Artur, Pas­qual o José. I, tenint en compte que Mas podria fer una tesi doc­to­ral de com esta­ve­llar-se per culpa del cants de sirena mon­clo­vi­tes, per què per­met que Rajoy –a pocs dies de la Diada– pren­gui la ini­ci­a­tiva i sug­ge­reixi la pos­si­bi­li­tat d'un pacte secret que podria gene­rar més frus­tra­ci­ons? Més enllà que la tàctica busca la deses­ta­bi­lit­zació política, el PP obvia que l'efecte imme­diat serà unir encara més la ciu­ta­da­nia.