El factor català

Tres-cents anys després, Catalunya torna a picar a la porta del món. Contra tot pronòstic, el resultat desastrós d'aquella guerra mundial, sumat als tres segles posteriors de pressió i repressió, més violenta o més persuasiva, no han aconseguit posar fi al que és, probablement, el poble més obstinat del món: nosaltres. Des d'ahir, el cas dels catalans ha entrat en l'agenda de la geopolítica internacional com un actor destacat que pot convertir-se en una veu legítima i qualificada. A Europa, ara, cal tenir en compte el factor català.

I això ho ha aconseguit el poble català, sense ajuda de ningú. És la gent la que s'ha guanyat el dret a ser escoltada, sovint davant la incomprensió de les pròpies forces polítiques i, gairebé sempre, havent-se d'afirmar davant les elits del propi país. El fet és que els catalans, històricament, hem tingut poca cosa més que el carrer per defensar la nostra identitat, però ahir, com només ha passat en comptades ocasions, es va materialitzar l'enllaç democràtic que connecta els líders dels partits catalanistes amb la base social que els ha legitimat a les urnes.

El viatge ja no té retorn, així que les reaccions d'ahir dibuixen una confrontació, duríssima, entre els polítics espanyols o espanyolistes, que negaran l'existència política del poble català, i els hereus del catalanisme històric, que tenen l'encàrrec, justament, de fer respectar la voluntat de ser i decidir dels catalans.

Ara la responsabilitat, en gran part, ha retornat als que van iniciar el procés, que són els centenars de milers de ciutadans que han impulsat el pas endavant dels partits catalanistes. Així que ens correspon als catalans d'avui el repte d'estar a l'altura dels que no han pogut veure aquest gest de dignitat i, sobretot, recau sobre nosaltres la responsabilitat que les generacions futures puguin recloure l'opressió i la negació dins les pàgines dels llibres d'història.