Política

Una indefinició letal

El no del PSC a la proposta de demanar la consulta al Congrés es contradiu amb el que deia en el seu programa electoral, en què advocava per impulsar el dret a decidir a través d'un referèndum pactat i legal

Els de Pere Navarro, a còpia d'intentar fer equilibris que no els han sortit bé, han anat variant d'actitud pel que fa a la consulta

El no del PSCde dijous
ha desfermat el punt més crític de la implosió per fases que experimenta

El PSC va acabar incorporant el dret a decidir en el programa amb què es va presentar als comicis del 2012. La formació es comprometia “a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d'un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat”. La proposició que dijous va aprovar el Parlament per demanar la transferència de la competència per convocar referèndums compleix escrupolosament les condicions fixades en el programa socialista, però el PSC s'hi va oposar, a excepció de tres díscols i d'Àngel Ros, que va deixar l'escó. Es pot al·legar, com fa la direcció socialista, que és una via que no prosperarà i que els seus impulsors hi atorguen un caràcter instrumental al servei de l'estratègia de “carregar-se de raons”, però això no sembla prou per justificar el vot en contra, ni tan sols per bona part del partit, que s'esmicola al voltant de la controvèrsia.

El no del PSC dijous, que ha desfermat el punt més crític de la implosió per fases que sembla que està experimentant, és també incongruent amb el que Navarro va dir a Mas en el debat d'investidura: que, com que el procés no era cosa seva, sinó del govern i ERC, el PSC s'abstindria “en totes i cadascuna de les votacions que afectin aquest tema durant tota la legislatura”. L'anunci, però, va ser matisat pocs dies després pel portaveu socialista, Jaume Collboni, que ja va avançar que el que havia dit Navarro no era “immutable”. Dues setmanes després es va constatar: el PSC votava en contra de la Declaració de Sobirania, i allà es produïa la primera esquerda en forma de cinc díscols abstencionistes.

Després van arribar alguns gestos en sentit contrari: a finals del febrer passat, el PSC va trencar la disciplina de vot del PSOE en defensa del dret a decidir pactat i legal –gest que va repetir mesos després– i, al cap de pocs dies, va impulsar una proposició al Parlament (aprovada amb el 77% dels vots) que instava el govern a obrir un diàleg amb l'Estat per fer una consulta pactada.

La truita es va girar, d'una banda, amb l'aprovació de la Declaració de Granada, en què va quedar clar que el PSOE no anirà més enllà d'una reforma constitucional en clau federal, i de l'altra, amb el ple del 27 de setembre, en què el PSC va avalar el document de Joan Rigol, president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, però CiU, ERC, ICV i la CUP van pactar en paral·lel un altre text que anava més enllà, cosa que va enfurismar els socialistes. El 17 d'octubre, un 83% del consell nacional va avalar Navarro i un document que deia: “Ens reafirmem en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d'Espanya.” Això, almenys, ningú no pot dir que no es complís dijous.

Marcatge a l'home
El 26 de desembre, el portaveu parlamentari del PSC, Maurici Lucena, va plantejar la possibilitat que Catalunya tingués un encaix “singular” mentre no es reformi la Constitució. Rubalcaba el va desautoritzar l'endemà mateix i ja no ho ha repetit.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.