Als extrems del PP

No es pot dir que siguin la nit i el dia, perquè al cap i a la fi es presentaven darrere les mateixes sigles, les del PP català, però sí dos noms que representen els dos extrems més distants. Són els d'Alejo Vidal-Quadras, el candidat a les eleccions europees el 2009 –va ser quart a la llista estatal– i el de Santiago Fisas, segon llavors per Catalunya (el número 23 estatal, fet que li va permetre entrar justet, ja que van obtenir 24 eurodiputats), que ara li ha pres el relleu i va en el número 12. De fet, qualsevol observador profà diria que no pertanyen a la mateixa força des de fa ja molt de temps, i no tot just cinc mesos, els que fa que la líder, Alícia Sánchez-Camacho, va fer oficial que no comptava amb Vidal-Quadras per tornar a les llistes, fet que ell va aprofitar per donar un cop de porta i anar-se'n a encapçalar les del nou partit ultradretà Vox. Ja en l'última legislatura europea, la relació personal i la cooperació entre Fisas i Vidal-Quadras, que a més tenia un càrrec institucional com un dels vicepresidents del Parlament, ha estat més aviat escassa, per no dir nul·la. El nou candidat no amaga que fins i tot mantenia una relació més cordial amb l'exeurodiputat, i avui president d'ERC, Oriol Junqueras, que amb el seu teòric company de files, després que aquest s'allunyés cada cop més –i tampoc se n'amagava– de les posicions ideològiques de la direcció del partit, tant a Madrid com a Barcelona.

No descobrirem ara i aquí les tendències de Vidal-Quadras, un vell dinosaure del PP català –el va presidir del 1991 al 1996– i de la política –du 26 anys ininterromputs en càrrecs públics, ja sigui com a regidor a Barcelona (1991-95), diputat al Parlament català (1988-1999) o a l'europeu (des del 1999)– que, si bé va començar amb un pas fugaç per UDC, és conegut per haver representat segurament la veu més espanyolista i ultradretana a Catalunya des de la Transició, un paper en què continua tot i que li han sortit competidors en els últims anys.

Fisas no és gaire més jove (té tot just tres anys menys, és nascut el 1948), però la seva trajectòria, tot i ser ja respectable, és més modesta, i el seu perfil, molt més moderat. De fet, les seves arrels són, el 1975, al Centre Català, de tarannà catalanista, on es va estar tot just tres anys, tot i que la veritable entrada en política la va fer a Madrid i no pas a Catalunya: el 1996, quan va ser nomenat primer director general i després secretari d'estat per a l'Esport de la llavors ministra Esperanza Aguirre. Amb el permís del també ara ministre Margallo, una antiga amistat que l'ha avalat per anar a Europa, la dirigent madrilenya ha estat la seva gran padrina política, ja que també el va fitxar per a la comunitat de Madrid del 2003 al 2009, com a conseller de Cultura i Esports, àrees, juntament amb educació, en què també ha treballat a Brussel·les. Enmig, només una experiència a Catalunya, com a regidor de Barcelona del 1999 al 2003.

El PP centrarà la campanya europea a atribuir-se la recuperació econòmica que s'entreveu a l'Estat, però no defugirà el debat sobiranista, ans al contrari, ja que vol aglutinar tot el vot que hi és contrari. En això, és evident que el canvi fa més amable la cara, ja que Fisas matisa que creu en el diàleg i pressionarà Madrid perquè ofereixi un model de finançament singular. Però el discurs de fons, més visceral que mai en campanya contra el sobiranisme, continua sent el mateix: no és possible cap consulta perquè estaria fora de la llei, i una Catalunya independent quedaria fora de la UE “amb totes les conseqüències”.El PP és el PP.