“Catalunya és un referent per a l'esquerra abertzale”

No.

He necessitat un llibre de 400 pàgines per aproximar-m'hi una miqueta! Ara bé, podríem dir que és un moviment sociopolític amb moltes capes, com una ceba. La més coneguda és la purament orgànica –Herri Batasuna, el col·lectiu de presos, Jarrai, el sindicat LAB...–, però encara més important és l'esquerra abertzale sociològica, amb complicitats en els àmbits culturals, econòmics, esportius, d'oci, de comunicació... És un moviment molt extens, molt arrelat en una part prou important de la societat basca. En el llibre, remarco que el subjecte polític rellevant és l'esquerra abertzale i no ETA, que n'era un instrument.

ETA ha estat integrada a la part orgànica de l'esquerra abertzale, però aquest moviment, com s'està demostrant, és molt i molt més que ETA. Molta gent d'aquesta esquerra abertzale sociològica –i per tant no orgànica– ha estat molt incòmoda amb l'activitat d'ETA.

No és una qüestió acadèmica. Nosaltres analitzem la realitat i intentem explicar-la. Sí que des d'un punt de vista polític, i per entendre la situació, podem fer servir la metàfora que s'explica del banc: si tu deus un milió de pessetes al banc i no pots pagar tens un problema, però si en deus cent el problema el té el banc. Si entre un 15% i un 20% de la societat, directament o indirectament, accepta l'ús de la violència amb una finalitat política, el problema el té l'Estat i, per tant, s'ha de negociar, com van fer els successius governs de l'Estat, fossin del PP o del PSOE.

Concretament, entre el 2009 i el 2011, amb el procés de reflexió interna anomenat Betaragune, pel qual paradoxalment Arnaldo Otegi és a la presó. Però tot comença a canviar el 2003, amb la il·legalització, el cansament i la reacció de la societat basca en relació amb la violència, als atemptats de l'11-M, la pressió policial, jurídica i econòmica a tot el moviment... Arriben a la conclusió que ETA perjudica més que afavoreix els objectius que sempre ha defensat: la independència, un socialisme indefinit i la reunificació d'Euskal Herria. Quan això passa, i en prenen consciència realment, decideixen que ETA plegui. Tan senzill com això. Un altre tema és com es fa, i aquí l'esquerra abertzale política va fer un procés molt interessant i arriscat que els ha sortit molt bé, com demostren els vots aconseguits per Bildu.

Que un grup armat hagi pogut fer això és molt i molt difícil si no hi ha, d'una banda, lideratges civils que siguin capaços d'impulsar-ho i, de l'altra, un moviment social i polític amb gruix. A Irlanda, hi va haver un moment en què Gerry Adams va dir prou i, com que era qui era, va ser capaç d'imposar-se a la part militar. I, en aquest cas, la figura d'Otegi, però sobretot la de Rufi Etxeberria, són fonamentals per entendre que els lideratges civils s'acabin imposant als militars. I el procés fet, amb molta transparència i discussió interna, va ser fonamental perquè fos irreversible. En aquest context, hi ha també peces clau com Joxean Agirre, durant molts anys referent del col·lectiu de presos –ell mateix s'ha passat 20 anys a la presó com a membre d'ETA–, que fa unes setmanes, en la presentació del llibre a Roda de Ter, va afirmar taxativament que traslladar la lluita armada a Catalunya havia estat un error. I també va fer una forta autocrítica per l'atemptat de Vic. Que jo sàpiga, és la primera vegada que algú de l'esquerra abertzale amb autoritat fa aquest tipus de declaracions públiques pels atemptats d'ETA a Vic i a l'Hipercor. Això s'emmarca en un procés de reflexió i autocrítica molt sorprenent, per la radicalitat en què s'expressa, i molt positiu per la voluntat de girar full que implica i de construir una societat basca en què la democràcia sigui l'element fonamental en la lluita política.

Fins a l'any 2011, el mirall era Irlanda en termes de resolució del conflicte. Actualment, Catalunya és una referència molt important, sobretot pel paper de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium. Al País Basc, una de les iniciatives és crear una mena d'ANC a la basca. I podria ser Gure Esku Dago.