Units en l'adversitat

Al PP valencià sem­pre li han agra­dat les grans posa­des en escena. Només cal recor­dar els apa­ra­dors que s'han cons­truït durant els vint anys de govern arreu del ter­ri­tori –Ciu­tat de les Arts i les Ciències, Terra Mítica, aero­port de Cas­telló, cir­cuit urbà de fórmula 1... –, amb una ren­di­bi­li­tat pública qüesti­o­na­ble, però que han lluït i l'han situat en l'epi­cen­tre del mapa mun­dial. Aquest gust per la tea­tra­li­tat, ja siga en el ves­sant de la comèdia o de la tragèdia, també s'ha apli­cat a les cites pròpies del par­tit, fins i tot quan les coses van mal dades com en el moment actual. Totes les enques­tes asse­nya­len que per­dran la majo­ria, i els resul­tats de les elec­ci­ons anda­lu­ses, que con­fir­men la dava­llada de la sigla, han cris­pat més els ner­vis al feu valencià. Fins al punt que, al tra­di­ci­o­nal gra­ner de vots popu­lars, s'hi ha des­plaçat Nar­ciso Mic­ha­vila, un expert en demoscòpia al qual han recor­re­gut per rebre lliçons sobre com podrien retro­bar-se amb el seu elec­to­rat tra­di­ci­o­nal.

Això no obs­tant, fa una set­mana els popu­lars valen­ci­ans van ofe­rir un nou espec­ta­cle en què apa­rei­xien feliços, som­ri­ents i units al vol­tant del direc­tor d'escena. Mari­ano Rajoy va viat­jar a València per la pre­sen­tació del pro­grama local marc per a les elec­ci­ons muni­ci­pals del 24 de maig i, sobre­tot, per pro­cla­mar Rita Bar­berá can­di­data a l'alcal­dia de València: “No és sols la millor alcal­dessa de la història de València, sinó de les grans alcal­des­ses que ha tin­gut i que té Espa­nya”, va dir. I és que la bat­llessa ha sigut l'única inter­lo­cu­tora vàlida per al pre­si­dent espa­nyol en aquesta legis­la­tura, atès el trac­ta­ment que ha dis­pen­sat al cap del con­sell. Alberto Fabra, de qui va dir que “no es va arron­sar davant una situ­ació tan com­pli­cada [la dimissió de Fran­cisco Camps] fins a con­ver­tir-se en el pre­si­dent de la recu­pe­ració”, no ha sigut una pri­o­ri­tat per a Gènova. La direcció del PP no va con­fir­mar Fabra fins fa poques set­ma­nes, cosa que va pro­vo­car que s'espe­cu­lara amb pos­si­bles can­di­dats alter­na­tius i que l'acti­vi­tat del con­sell esti­guera con­di­ci­o­nada pel futur de Fabra, que encara no té data per a la seua pro­cla­mació.

La distància que ha impo­sat Rajoy, a la manera d'un cordó sani­tari, perquè no li esgui­tara la mala imatge de la fede­ració valen­ci­ana, no ha aju­dat a con­so­li­dar el feble lide­ratge que va assu­mir Fabra després de la marxa de Camps.

Un líder feble i cri­ti­cat

Per a l'exal­calde de Cas­telló –com li va pas­sar al mateix Camps amb Edu­ardo Zaplana– no ha sigut fàcil diri­gir un par­tit en què molts dels prin­ci­pals diri­gents han qüesti­o­nat les seues direc­trius i han aca­bat donant una imatge de divisió que ha tras­puat en cadas­cuna de les seues tro­ba­des. S'han mos­trat espe­ci­al­ment crítics amb la difusa “línia roja” traçada per Fabra con­tra la cor­rupció que impe­deix a qual­se­vol impu­tat del seu par­tit man­te­nir-se en un càrrec públic. Tam­poc han accep­tat les con­dem­nes ober­tes a la gestió del seu ante­ces­sor i el seu equip. En aquesta qüestió, Bar­berá i el pre­si­dent de la Dipu­tació de València, Alfonso Rus, han sigut els seus prin­ci­pals opo­si­tors.

Les dis­sen­si­ons també es van mani­fes­tar fa uns mesos, quan el sec­tor fidel al pre­si­dent va ini­ciar una reco­llida d'avals que molts es van negar a fir­mar. El mateix Fabra va haver d'atu­rar la cam­pa­nya i seure amb els pre­si­dents del par­tit a les tres demar­ca­ci­ons: Rus, per València; Javier Moli­ner, per Cas­telló, i el vice­pre­si­dent del con­sell, José Cis­car, per Ala­cant. Pre­ci­sa­ment aquest últim va ser un dels homes forts de Fabra fins que es va conèixer un dels epi­so­dis més “deli­rants” de la legis­la­tura: l'existència d'un pos­si­ble talp a Pre­sidència que va fil­trar infor­mació del pre­si­dent i del seu entorn més pròxim com ara la seua nòmina i des­pe­ses qüesti­o­na­bles. El cap de segu­re­tat de Fabra –actu­al­ment impu­tat– va inves­ti­gar l'entorn de Cis­car de manera il·legal. Mesos abans, el vice­pre­si­dent ja havia estat subs­tituït com a con­se­ller por­ta­veu per M. José Catalá, amb l'argu­ment de resol­dre els pro­ble­mes del par­tit a Ala­cant, una zona on les divi­si­ons inter­nes són històriques.

El PP valencià arriba a la pròxima cita elec­to­ral amb l'ai al cor, perquè, als pro­ble­mes interns, s'hi afe­geix la pèrdua de con­fiança d'un elec­to­rat fidel, la dava­llada de la sigla esta­tal i, sobre­tot, la irrupció d'una força que li podria res­tar un per­cen­tatge de vots molt impor­tant: Ciu­ta­dans, el nou com­pe­ti­dor directe.