República meridiana

De la pluja, al sol

Men­tre es feien les clàssi­ques ofre­nes flo­rals al monu­ment a Rafael Casa­nova, a pri­mera hora del matí, plo­via a Bar­ce­lona. Els maqui­nis­tes de la Renfe havien des­con­vo­cat la vaga de mati­nada, però el ser­vei fer­ro­vi­ari encara no fun­ci­o­nava amb fluïdesa. Però els núvols es van escam­par i, al mig­dia, la riuada, ferma, ja arri­bava des de tot el país. En cotxe, en dos mil auto­cars, en trens que, per moments, van que­dar col·lap­sats. El metro tam­poc va engo­lir la gen­tada i a milers de per­so­nes no les van ni dei­xar bai­xar a les anda­nes. Això sí, l'orga­nit­zació va ser impe­ca­ble, i no hi va haver ni un inci­dent remar­ca­ble.

A les qua­tre, en tot cas, tot­hom ja era a lloc. Samar­re­tes blan­ques per sim­bo­lit­zar el full on s'ha de dis­se­nyar el nou estat, pun­ters a punt, molts uti­lit­zats com a bar­ret impro­vi­sat, tim­ba­lers i gra­llers fent xivarri, cas­tells ele­vant-se al cel i un ambi­ent exem­plar de civisme i rei­vin­di­cació. A les 17.14 h, és clar, un enorme pun­ter flan­que­jat per una tren­tena de cor­re­dors va començar a bai­xar des de Sant Andreu, i les pri­me­res imat­ges aèries van mos­trar la mag­ni­tud del que la gent havia tor­nat a fer. A mesura que es posava la pell de gallina, es des­fer­mava un mar de colors Meri­di­ana avall. Del groc al blau, del blau al ver­mell, i així, entre ova­ci­ons, durant 45 minuts fins al cara­bassa del tram 135, on l'onada va dei­xar el pun­ter de la república, i els deu rep­tes encar­re­gats pel camí, a les por­tes del Par­la­ment esco­llit el 27-S.

És la “dar­rera Diada auto­no­mista”, pro­cla­mava l'orga­nit­zació per començar els dis­cur­sos, tot apos­tant per “gua­nyar 300 anys d'opor­tu­ni­tats” més que per “repa­rar 300 anys de greu­ges”. “Con­tra l'amenaça, més democràcia”, deia el pre­si­dent d'Òmnium, Quim Torra, que va postil·lar: “Si som, siguem”. “Aquest procés trans­cen­deix qual­se­vol ori­gen, cognom o barri”, des­a­fi­ava els etni­cis­tes, en cas­tellà, Gabriel Rufián, de Súmate. “Nosal­tres, el poble de Cata­lu­nya, volem el nos­tre propi estat inde­pen­dent”, recla­mava, en anglès, la res­pon­sa­ble inter­na­ci­o­nal de l'ANC, Liz Cas­tro. El pre­si­dent, Jordi Sànchez, negava que tots els con­gre­gats fos­sin “cor­rup­tes ni cor­rup­tors” i es rei­vin­di­cava com “un sol poble”. A més, es mos­trava con­vençut que la UE “no girarà l'esquena” al “movi­ment democràtic més potent d'Europa”. Una UE que ahir, això sí, es va limi­tar a repe­tir que és un afer intern espa­nyol.

Abans que la mul­ti­tu­dinària rumba Cata­lu­nya té molt poder fes ballar el mosaic sen­cer per tan­car la Via Lliure, Sànchez va recla­mar “lle­ial­tat i valen­tia” als par­tits per fer efec­tiu el man­dat que surti el 27-S. Ho va poder expo­sar després a Artur Mas, ple d'“orgull, con­fiança i il·lusió” tot i que no va anar a la Meri­di­ana, en la recepció que els va ofe­rir a Palau. Mas es va feli­ci­tar del mis­satge “potentíssim” donat al món per quart any seguit, una constància “sense pre­ce­dents”, i apro­fi­tava per rei­te­rar a l'Estat –que ahir tor­nava a apel·lar a la majo­ria silen­ci­osa– que deixi la “mio­pia política” i l'“orgull impe­rial” per posar la llei “al ser­vei del diàleg i la democràcia”. “Al car­rer s'influ­eix, i a les urnes es deci­deix”, con­cloïa. El camí a la república està mar­cat, i és meridià. Pro­pera parada, 27-S.