Joc de pactes
tacticisme En una campanya anodina, els partits miren d'atreure vots forçant l'elector a implicar-se en els acords posteriors al 26-J vet Rivera promet ara que no deixarà governar Rajoy i insta Sánchez a barrar el pas a Podem
Superat l'equador de campanya i davant la constatació real que ningú no s'ensuma ni de lluny obtenir ni una majoria absoluta ni relativa ni tan sols suficient, els partits van repartint-se els papers en la comèdia de l'embolic que implicarà la futura política de pactes. Sens dubte, és un dels pocs temes que encara generen una mica d'interès en una campanya que sembla avorrir fins i tot els seus protagonistes. I és per això que les formacions van modificant els discursos amb l'objectiu de cridar l'atenció del votant i, si pot ser, intentar canviar alguna voluntat, per frenar fugues, per seduir indecisos o per arrossegar abstencionistes a les urnes. Tot plegat pretén ser un toc d'atenció a l'electorat perquè s'impliqui a fons a desfer un eventual empat entre les diverses opcions que després del 26-J haurien de poder formar govern.
El que no queda del tot clar és què hi ha al darrere de cadascuna de les estratègies. Al cap i a la fi, que un home de confiança de Pedro Sánchez, com és Jordi Sevilla, assegurés dimecres que s'ha de permetre que governi el que obtingui més suport parlamentari –sense excloure explícitament avalar el PP– pot voler dir que o bé hi ha molta divisió dins el PSOE –que, de fet, n'hi ha– sobre què s'ha de fer després del 26-J o potser és que el candidat ha decidit actuar a la desesperada per evitar la fuga de vots cap a Podem tot alertant el seu electorat que, si el socialisme queda massa tocat, no tindrà cap més sortida que plegar i s'imposaran les tesis dels que volen deixar governar el PP. I, en aquest sentit, deixen entreveure que, si bé la sortida és un acord amb Podem, només serà possible si s'evita el sorpasso. Això sí, sigui quin sigui el veritable objectiu, resulten uns missatges subliminars massa sofisticats per a un electorat que està cansat de l'excés de tacticisme dels uns i dels altres.
Sentència de C's
Albert Rivera s'apuntava ahir a aquesta cerimònia del tacticisme i la sobreactuació. Del “jo no li demano que dimiteixi”, només “li demano que reflexioni”, si és el més idoni per tornar a ser president del govern espanyol, a la sentència llançada ahir: “C's ni tan sols s'abstindrà” en una investidura si Mariano Rajoy és el candidat, han passat només quatre dies. Després d'haver mantingut una posició ambigua pel que fa a la política de pactes –i havent permès que semblés fins i tot que havia suavitzat el setge al líder popular prioritzant el discurs que C's serà responsable per evitar unes terceres eleccions–, Rivera va tornar a exigir el cap de l'actual líder del PP com ja ho va intentar durant les negociacions posteriors al 20-D. El rerefons d'aquesta estratègia és endurir el discurs respecte al PP per compensar la pèrdua d'electorat conservador amb vot procedent del PSOE. De fet, així fins i tot exigia a Sánchez que aclareixi si pactarà amb Podem o si s'apuntarà a un pacte de “constitucionalistes”.
L'entorn del candidat popular recordava ahir la “volatilitat” dels compromisos de Rivera, tot assenyalant que el 20-D va assegurar que no faria tractes amb la “vella política”. “Si no sóc president, aniré a l'oposició”, “amb Rajoy i amb Sánchez, ni investidura ni pacte de govern”, havia exclamat. Dos dies després de les eleccions proposava als dos grans partits un acord “per Espanya” i, més tard, segellava un pacte de govern amb el PSOE tot i saber que estava destinat al fracàs.
“Si se n'ha d'anar el primer, què ha de fer el que quedi quart?”, replicava ahir des de Melilla la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, davant l'aclariment de posicions que va voler fer Rivera. Abans, però, Rajoy ja li havia enviat un missatge nítid: no pensa marxar perquè no detecta “cap petició” dins del seu partit. Al contrari, assegura que té més suports que mai. I, en tot cas, alertava que tampoc no pensa “complaure'l” en el seu “entestament” a fer president Sánchez, encara que el socialista sumés més escons. La seva tesi s'ha mantingut inamovible des del l'endemà del 20-D: ha de governar la força més votada i això implica forjar una gran coalició perquè, segons ell, és el que es fa ara a Europa. De la mateixa manera, Pablo Iglesias no deixa de repetir que només preveu un acord amb el PSOE. I entremig d'aquesta amalgama de pactes, els partits sobiranistes continuen sent els grans absents.
