Vivències des d’una terra cremada

La vista de terra enne­grida i arra­sada que es té des de la Vall de Santa Creu, un nucli del muni­cipi del Port de la Selva, ens dona una idea de com han que­dat les 415,61 hectàrees, pràcti­ca­ment ter­reny fores­tal, del foc que ha cre­mat aquest cap de set­mana a l’Alt Empordà, i que també ha afec­tat els ter­mes de Llançà i la Selva de Mar. D’aques­tes, 402,28 són dins del Parc Natu­ral del Cap de Creus. El foc, que va començar diven­dres i que ahir els Bom­bers de la Gene­ra­li­tat final­ment van donar per extin­git, no va pro­vo­car danys ni per­so­nals ni mate­ri­als. Una buri­lla va ser, segons els Bom­bers i els Agents Fores­tals, el deto­nant del que podia haver estat una tragèdia, espe­ci­al­ment per la virulència de la tra­mun­tana.

Ahir la nor­ma­li­tat anava tor­nant a la zona, espe­ci­al­ment al càmping La Vall, les urba­nit­za­ci­ons Bele­ser, Mas Fer­rer i el muni­cipi de la Vall de Santa Creu. Tots van ser desa­llot­jats. Un dels prin­ci­pals pro­ble­mes, tot i que ahir ja s’estava res­ta­blint, era la falta de cober­tura de tele­fo­nia mòbil, fixa i inter­net, perquè el foc va afec­tar una línia de la fibra òptica.

Viure entre incen­dis

La Roser Saus, del res­tau­rant La Vall, a la Vall de Santa Creu, mirava ahir la ter­rassa buida on només hi havia dues tau­les pre­pa­ra­des: “No tenim cober­tura –expli­cava ahir al mig­dia– i els cli­ents no poden posar-se en con­tacte amb nosal­tres”, es lamenta, i hi afe­geix: “Estem en una tem­po­rada que ja és fluixa, i ara, a més, hem hagut d’afron­tar aquest incendi.” Diven­dres, explica la Roser, hi havia més de 60 per­so­nes al res­tau­rant, famós a la zona per les seves pae­lles: “Pri­mer vam sen­tir olor de cre­mat, després vam veure una flama que sal­tava per sobre la mun­ta­nya i final­ment ens van desa­llot­jar.” La Roser i la seva família ja han vis­cut tres focs, i tots impor­tants. El 1986, ara fa trenta-cinc anys, poc després d’obrir el res­tau­rant, un gran incendi va con­su­mir a la zona 19.612 hectàrees. Va ser la pri­mera gran experiència. Els seus pares i la seva filla petita van que­dar atra­pats al res­tau­rant, enmig de fla­mes, cen­dres i fum; esti­rats a terra amb tova­llo­les molles, com a única pro­tecció. No es va cre­mar la casa: “Jo no hi era i no podia anar-hi. Era ter­ri­ble. Va ser un infern i, a més, no hi havia els mit­jans que tenim ara. Res d’avi­ons ni helicòpters, i això es va notar, i molt, en com va que­dar tot després.” L’agost del 2000, un altre foc va cre­mar 5.800 hectàrees a la zona del cap de Creus. Però va arri­bar el 2012 i un viru­lent incendi va tor­nar a afec­tar la mateixa zona pro­pera al res­tau­rant. Es van cre­mar 13.000 hectàrees. I ara, la Roser, la seva família i els tre­ba­lla­dors, han vis­cut el ter­cer: “Pen­sem que és impor­tant fer una bona neteja dels camps, dels mar­ges i de la mun­ta­nya. Estem en una zona que és parc natu­ral, i és impor­tant cui­dar-la.” La Vall de Santa Creu, on la Roser té el seu res­tau­rant, forma part de l’Inven­tari del Patri­moni Arqui­tectònic de Cata­lu­nya i és el lloc habi­tat més pròxim al mones­tir de Sant Pere de Roda.

Sense llum ni telèfon

Dos quilòmetres més avall, res­se­guint una car­re­tera de revolts, que uneix la Vall de Santa Creu amb la car­re­tera entre Llançà i el Port de la Selva, hi ha el càmping La Vall. Aquest és un esta­bli­ment fami­liar que es va inau­gu­rar als anys sei­xanta del segle pas­sat i que ara el diri­geix la ter­cera gene­ració. La Neus Nie­ves, la seva admi­nis­tra­dora, que és també la jut­gessa de pau, encara es recu­pera de la tensió de les dar­re­res hores i que es va veure incre­men­tada pel tall de sub­mi­nis­tra­ment elèctric i de tele­fo­nia, que va fer extre­ma­da­ment com­pli­ca­des les tas­ques de coor­di­nació: “Vam sen­tir les sire­nes, vèiem el fum dar­rere el cap de Vol, ens van dir que hi havia un foc i al moment ens quedàvem sense llum ni telèfon.” Diven­dres a la tarda, el trànsit estava tallat des del Port de la Selva i els esforços es van con­cen­trar a acon­se­guir que pogués pas­sar un autobús per reco­llir un grup d’escol­tes en direcció a Roses. “A les onze de la nit de diven­dres, men­tre aju­dava a por­tar mata­las­sos, em van infor­mar que s’havia de desa­llot­jar el càmping, que el teníem al 30%”, va expli­car.

Els cam­pis­tes es van repar­tir entre la sala de ball, el pavelló muni­ci­pal i els més grans van anar a domi­ci­lis par­ti­cu­lars del Port de la Selva. “Després l’objec­tiu era tor­nar al càmping perquè estava des­pro­te­git, però tot i que havia sen­tit que els tre­ba­lla­dors essen­ci­als podien pas­sar, no va ser fàcil. L’endemà vaig voler pas­sar i no em van dei­xar, i vaig optar per tor­nar a peu pel camí de ronda.” La nit, quan es van reti­rar els mit­jans aeris, la mun­ta­nya era una gran flama, explica la Neus.

La Maria Rosa Blanch, de Riells i Via­brea, fa cinc anys que passa l’estiu al càmping. Ahir al matí era a la seva par­cel·la, on té l’auto­ca­ra­vana, amb en Joan Torró: “Era nor­mal que ens desa­llot­ges­sin. El foc era mot a prop. Un cop al pavelló uns van estar molt bé i altres, no tant, perquè no hi havia prou mata­las­sos. També penso que hi va haver des­co­or­di­nació; alguns van poder tor­nar al càmping i altres no. Penso que si hi ha foc, aquest és per a tot­hom, sense diferències.” En Josep Cullell, de For­nells de la Selva, també es lamenta una mica d’una certa falta de coor­di­nació durant el foc: “Hi havia –diu pau­sa­da­ment– un mica de des­con­trol; segu­ra­ment, penso, perquè eren molts coman­da­ments i poca gent a creure”, explica, i des­taca: “No em va sem­blar cor­recte que la gent que venia de Llançà pogués tor­nar al càmping i els que eren al Port de la Selva no. De tota manera, ens van trac­tar molt i molt bé: no ens fa fal­tar aigua a la nit.” Per al Josep, però, aquest no és el seu pri­mer incendi perquè va viure el de l’agost de l’any 2000 que va afec­tar el cap de Creus: “No bufava la tra­mun­tana, i recordo que ens van fer anar a la platja, perquè el vent venia de cares, de mar. Es va fer un talla­foc i el va atu­rar.” A la Selva de Mar, alguns veïns, com la Neus, adme­ten que es van sal­tar els con­trols per tor­nar a casa seva, pas­sant per camins que conei­xen. De fet, com expli­cava un veí, tot i les fla­mes, el foc no era ni de bon tros tan apa­ratós com el de fa nou anys. Amb tot, molts veïns van optar per mar­xar quan les fla­mes s’acos­ta­ven.

Un ras­tre de focs per recor­dar

La car­re­tera que uneix Llançà amb el Port de la Selva té en un cos­tat el mar i a l’altre, la mun­ta­nya o serra de Ver­dera. Men­tre es va res­se­guint la car­re­tera i es deixa enrere Llançà, es van veient rètols, que van indi­cant les dife­rents urba­nit­za­ci­ons, algu­nes de les quals s’enfi­len per la mun­ta­nya. Aques­tes es van esca­par de les fla­mes mira­cu­lo­sa­ment. S’està davant d’un model urbanístic que posa al mig de les fla­mes per­so­nes i pro­pi­e­tats. El revolt on va començar el foc és un exem­ple de com un foc s’amplia, s’ali­menta, incre­men­tant la seva ener­gia, men­tre s’enfila i creix més i més. Els qua­tre grans focs que han cre­mat des del 1986 han dei­xat 38.514 hectàrees afec­ta­des.