“«És aquella noia de Lana», vaig dir només de veure’n les fotos a la televisió”

Durant més de 30 anys, la malas­tru­gança va mar­car el cas de la noia de Port­bou, però el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, l’atzar es va con­ju­rar amb la bona sort. Una dona ita­li­ana que viu a Bol­zano estava de visita a casa de fami­li­ars seus a Viena. La dona, que de moment no vol que es des­veli el seu nom, feia sobre­taula després de sopar amb la família. Van posar la tele, van veure que feien una pel·lícula que van con­si­de­rar dolenta i van can­viar de canal. Els va sor­tir el pro­grama Ungelöst, del canal pri­vat ATV. No l’havien vist mai, però el van dei­xar perquè sem­blava que durava poc i volien anar a dor­mir aviat. Aquell dia expli­ca­ven la mis­te­ri­osa història de la noia de Port­bou, tro­bada pen­jada el 1990 i mai iden­ti­fi­cada, i posa­ven les imat­ges que els havia cedit el pro­grama Crims, que encara no havia emès el seu capítol a TV3. La dona, que havia tre­ba­llat 30 anys com a admi­nis­tra­tiva al ser­vei de pro­tecció civil d’Itàlia, va veure la imatge de la noia i de cop va dir a la seva filla: “És aque­lla noia de Lana.” La dona, que n’ha expli­cat tots els detalls a Crims, en aquell moment no en recor­dava el nom, però recor­dava el cas i que la noia era de Lana, molt a prop de Bol­zano, i que li sem­blava que havia des­a­pa­re­gut de Florència. Va que­dar impac­tada. Era un cas que, segons recor­dava, al prin­cipi havia sor­tit molt als mit­jans i a mesura que va pas­sar el temps se’n va dei­xar de par­lar. Però ella ho recor­dava. La filla li va dir que no podia ser. Però ella recor­dava molt bé el cabell pecu­liar (molt volu­minós i de color cas­tany) de la noia de Lana. Com el de les fotos de la noia de Port­bou que mos­tra­ven a la tele­visió. Van bus­car docu­men­tació del cas per inter­net amb el mòbil i van tro­bar una notícia del diari de Bol­zano del 2011 i lla­vors en va recor­dar bé el nom: Evi Rau­ter. “Quan vaig veure com anava ves­tida i que la roba coin­ci­dia amb les fotos que sor­tien al pro­grama, em vaig aca­bar de convèncer. Era ella.” Recorda que van estar mirant quina distància hi ha entre Port­bou i Lana (uns 1.100 km) i en aquell moment no va creure oportú con­tac­tar amb la família perquè no n’estava segura al 100%. Aque­lla nit va dor­mir sense des­vet­llar-se, l’endemà va tor­nar a recor­dar la noia de Lana i va deci­dir que espe­ra­ria a actuar quan hagués tor­nat a casa. I el dia 25 va con­tac­tar amb el pro­grama, els va donar la infor­mació (clara i con­cisa) i els va dema­nar que la man­tin­gues­sin infor­mada. I el 2 de maig li van tru­car per dir-li que estava con­fir­mat. Gràcies a ella havien tro­bat Evi Rau­ter, la noia que feia 32 anys que bus­ca­ven a Lana, i s’havia posat nom a la noia de Port­bou, que feia 32 anys que era un cadàver no name (NN). La pro­vidència va fer que aquesta dona, que té una memòria excep­ci­o­nal, tal com fins i tot li han diagnos­ti­cat els met­ges, fos al lloc oportú en el moment oportú i la veiés. La va recor­dar 32 anys després per les fotos, perquè ella no conei­xia de res Evi Rau­ter ni ningú de la seva família. Ara, no li faria res poder-los conèixer.