Successos

L’anàlisi

L’extrema dreta i l’hegemonia

El que vol Meloni és que la seva ideologia, que té arrels en el feixisme, es normalitzi encara més
S’està complint el somni dels pensadors reaccionaris francesos liderats per Alain de Benoist

A Itàlia exis­teix el “silenci elec­to­ral”. Des del dia abans del vot i fins que es tan­quen les urnes, a les onze de la nit, els polítics tenen pro­hi­bit per llei fer entre­vis­tes i actes de pro­pa­ganda. Els can­di­dats de la coa­lició de l’extrema dreta no el van res­pec­tar. Això va esde­ve­nir el titu­lar de por­tada durant hores d’uns quants mit­jans, com el diari La Repub­blica, que obria així: “El cen­tre­dreta trenca el silenci elec­to­ral. Ber­lus­coni: «Seré el direc­tor». Sal­vini: «Ja tinc el govern al cap». Meloni: «Avui no és dia de der­rota»”. Volent denun­ciar una vio­lació de les regles, el diari que més s’ha defi­nit con­tra l’extrema dreta li va fer cam­pa­nya gratuïta, fent d’alta­veu del seu mis­satge. És una dinàmica que s’ha repe­tit durant tota la cam­pa­nya, fa anys que dura i res­pon a una estratègia que segueix l’extrema dreta arreu del món. Els fun­ci­ona de mera­ve­lla.

“Has vist el vídeo de la Meloni amb els melons?”, devia ser ahir el what­sapp més reen­viat d’Itàlia. És força difícil tro­bar un italià amb accés a inter­net que no topés amb el vídeo que l’admi­ra­dora de Mus­so­lini va publi­car ahir per fer-lo viral. Hi apa­rei­xia aga­fant dos melons a l’altura dels pits men­tre deia amb expressió coqueta: “25 de setem­bre, i ho he dit tot”, i picava l’ullet. Cap mitjà va renun­ciar a fer notícia d’un mate­rial tan lla­mi­ner, amb els clics que dona.

L’extrema dreta ha mono­po­lit­zat la cam­pa­nya d’una manera acla­pa­ra­dora. A través de pro­vo­ca­ci­ons, com quan un regi­dor de la Lliga de Florència es va gra­var humi­li­ant una dona gitana pel car­rer men­tre deia “Si vols que ella des­a­pa­re­gui, vota la Lliga”. Va acon­se­guir que el racisme cap al poble gitano, que al país malau­ra­da­ment dona vots, entrés en cam­pa­nya. O quan Meloni va com­par­tir un vídeo en què vio­la­ven una dona per remar­car que l’agres­sor era un deman­dant d’asil i atiar la xenofòbia. Va cri­mi­na­lit­zar mediàtica­ment tot el col·lec­tiu de deman­dants d’asil durant set­ma­nes.

L’extrema dreta fa temps que marca l’agenda a Itàlia, ha triat tots els temes de la cam­pa­nya i els adver­sa­ris polítics no hi han arri­bat a través de dis­cur­sos pro­pis i pro­pos­tes, sinó en acti­tud defen­siva, d’asse­nya­la­ment, que per­met que l’extrema dreta cul­tivi l’altra seva gran passió: el vic­ti­misme. Diri­gint-se a un públic ple de sim­bo­lo­gia nazi-fei­xista, Meloni va dir en un dels dar­rers mítings, bra­mant: “Somio una nació on els qui heu hagut d’abai­xar el cap durant tants anys, obli­gats a dis­si­mu­lar què pensàveu perquè si no us feien fora, pugueu dir què pen­seu sense por de per­dre el lloc de feina!” Pobres fei­xis­tes, mar­gi­nats soci­als. El que vol Meloni és que la seva ide­o­lo­gia, que té arrels en el fei­xisme, es nor­ma­litzi encara més. Aquesta és la bata­lla que lliura l’extrema dreta arreu del món. Que les idees que fins fa poc ens sem­bla­ven into­le­ra­bles, després d’haver-les sen­tit nit i dia, ens sonin accep­ta­bles. Que ens escan­da­lit­zem cada dia una mica menys davant la pèrdua de drets i lli­ber­tats. Fins que la seva manera de veure el món, o de reduir-lo, sigui l’hegemònica.

S’està com­plint el somni dels pen­sa­dors reac­ci­o­na­ris fran­ce­sos lide­rats per Alain de Benoist que, després del Maig del 68, van posar les bases per a la reno­vació de l’extrema dreta. Havien cons­ta­tat que els valors d’esquer­res eren molt més atrac­tius per als joves que els de l’extrema dreta, que es per­ce­bien anti­quats. I van voler rever­tir-ho. Van estu­diar l’ene­mic i en van aga­far eines útils, com el con­cepte d’hege­mo­nia cul­tu­ral de Gramsci. Van enten­dre que per tenir poder els calia pene­trar en totes les capes de la soci­e­tat. I això han fet, per­se­guir l’hege­mo­nia cul­tu­ral. Tren­car els con­sen­sos soci­als, des­plaçar el sen­tit comú cap a mà dreta. A l’Estat espa­nyol, també.

Ara són ells els que viuen el seu Maig del 68: entre els joves ser molt de dre­tes està de moda. A molts, les teo­ries cons­pi­ra­noi­ques racis­tes i misògines els sem­blen con­tra­cul­tu­rals i ser pro­gre sona carca.

La majo­ria de votants de Meloni no són fei­xis­tes, però repe­tei­xen aquest argu­ment: “Sí, és el par­tit hereu del Par­tit Fei­xista i està ple de diri­gents que admi­ren Hit­ler i Mus­so­lini, però això no m’importa, m’importa veure com gover­na­ran.” I així és com s’asso­leix la bana­lit­zació i nor­ma­lit­zació de la ide­o­lo­gia que, en el segle pas­sat, per con­sens social s’havia con­si­de­rat el mal abso­lut. Ara ja no fan por, són els dels melons. L’extrema dreta sap bé què fa. I els altres?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia