L’anàlisi
L’extrema dreta i l’hegemonia
A Itàlia existeix el “silenci electoral”. Des del dia abans del vot i fins que es tanquen les urnes, a les onze de la nit, els polítics tenen prohibit per llei fer entrevistes i actes de propaganda. Els candidats de la coalició de l’extrema dreta no el van respectar. Això va esdevenir el titular de portada durant hores d’uns quants mitjans, com el diari La Repubblica, que obria així: “El centredreta trenca el silenci electoral. Berlusconi: «Seré el director». Salvini: «Ja tinc el govern al cap». Meloni: «Avui no és dia de derrota»”. Volent denunciar una violació de les regles, el diari que més s’ha definit contra l’extrema dreta li va fer campanya gratuïta, fent d’altaveu del seu missatge. És una dinàmica que s’ha repetit durant tota la campanya, fa anys que dura i respon a una estratègia que segueix l’extrema dreta arreu del món. Els funciona de meravella.
“Has vist el vídeo de la Meloni amb els melons?”, devia ser ahir el whatsapp més reenviat d’Itàlia. És força difícil trobar un italià amb accés a internet que no topés amb el vídeo que l’admiradora de Mussolini va publicar ahir per fer-lo viral. Hi apareixia agafant dos melons a l’altura dels pits mentre deia amb expressió coqueta: “25 de setembre, i ho he dit tot”, i picava l’ullet. Cap mitjà va renunciar a fer notícia d’un material tan llaminer, amb els clics que dona.
L’extrema dreta ha monopolitzat la campanya d’una manera aclaparadora. A través de provocacions, com quan un regidor de la Lliga de Florència es va gravar humiliant una dona gitana pel carrer mentre deia “Si vols que ella desaparegui, vota la Lliga”. Va aconseguir que el racisme cap al poble gitano, que al país malauradament dona vots, entrés en campanya. O quan Meloni va compartir un vídeo en què violaven una dona per remarcar que l’agressor era un demandant d’asil i atiar la xenofòbia. Va criminalitzar mediàticament tot el col·lectiu de demandants d’asil durant setmanes.
L’extrema dreta fa temps que marca l’agenda a Itàlia, ha triat tots els temes de la campanya i els adversaris polítics no hi han arribat a través de discursos propis i propostes, sinó en actitud defensiva, d’assenyalament, que permet que l’extrema dreta cultivi l’altra seva gran passió: el victimisme. Dirigint-se a un públic ple de simbologia nazi-feixista, Meloni va dir en un dels darrers mítings, bramant: “Somio una nació on els qui heu hagut d’abaixar el cap durant tants anys, obligats a dissimular què pensàveu perquè si no us feien fora, pugueu dir què penseu sense por de perdre el lloc de feina!” Pobres feixistes, marginats socials. El que vol Meloni és que la seva ideologia, que té arrels en el feixisme, es normalitzi encara més. Aquesta és la batalla que lliura l’extrema dreta arreu del món. Que les idees que fins fa poc ens semblaven intolerables, després d’haver-les sentit nit i dia, ens sonin acceptables. Que ens escandalitzem cada dia una mica menys davant la pèrdua de drets i llibertats. Fins que la seva manera de veure el món, o de reduir-lo, sigui l’hegemònica.
S’està complint el somni dels pensadors reaccionaris francesos liderats per Alain de Benoist que, després del Maig del 68, van posar les bases per a la renovació de l’extrema dreta. Havien constatat que els valors d’esquerres eren molt més atractius per als joves que els de l’extrema dreta, que es percebien antiquats. I van voler revertir-ho. Van estudiar l’enemic i en van agafar eines útils, com el concepte d’hegemonia cultural de Gramsci. Van entendre que per tenir poder els calia penetrar en totes les capes de la societat. I això han fet, perseguir l’hegemonia cultural. Trencar els consensos socials, desplaçar el sentit comú cap a mà dreta. A l’Estat espanyol, també.
Ara són ells els que viuen el seu Maig del 68: entre els joves ser molt de dretes està de moda. A molts, les teories conspiranoiques racistes i misògines els semblen contraculturals i ser progre sona carca.
La majoria de votants de Meloni no són feixistes, però repeteixen aquest argument: “Sí, és el partit hereu del Partit Feixista i està ple de dirigents que admiren Hitler i Mussolini, però això no m’importa, m’importa veure com governaran.” I així és com s’assoleix la banalització i normalització de la ideologia que, en el segle passat, per consens social s’havia considerat el mal absolut. Ara ja no fan por, són els dels melons. L’extrema dreta sap bé què fa. I els altres?
