Policies que atrapen per la cara

Al complex Egara dels Mossos de Sabadell treballa un grup de cinc policies que, enlloc del tradicional uniforme, vesteixen bata blanca i atrapen els malfactors per la cara. No és una metàfora ni una frase feta. És el que fan. Aquests analistes formen el grup d’identificació per la imatge dins de la divisió de policia científica. I s’ocupen de dues funcions: fer retrats robots d’autors de delictes a partir de les aportacions de víctimes i testimonis i comparar imatges dels rostres dels sospitosos per assegurar que detenen o encausen el sospitós adequat. Ara, la feina de fer retrats robots ja és molt “residual”, segons explica el caporal David Miró. Durant el 2022, en van fer 20 i aquest any, que ja s’acaba, n’han fets 13. Des del 2019, ja no fan els retrats robot a mà alçada, tot i que els Mossos tenen algun agent amb molta traça per a aquesta feina, sinó que es fan amb un programa informàtic. “És un xic com jugar al Potato: vas agafant peces (orelles, nas, ulls...) i vas fent el puzle de la cara ”, explica Miró, que remarca que no n’hi ha prou amb la perícia del retratista i que cal tenir un bon testimoni. Explica que hi ha vegades que el testimoni se sent amb l’obligació d’aportar dades per ajudar, però quan l’especialista veu que no recorda és millor desistir, per més bones intencions que tingui, perquè no seria útil. Miró explica que el retrat robot és una eina per descartar sospitosos, però remarca que a vegades són tan precisos que a través del retrat s’ha arribat a la fotografia real del sospitós. Recorda el cas d’un judici contra uns segrestadors d’uns membres d’un clan rival en què el retrat i la foto eren tan clavats que les defenses dels sospitosos van provar de tombar la identificació al·legant que el retrat s’havia fet a partir de la foto. Van provar que era al revés i els acusats van sortir condemnats. Però el 98% de la feina d’aquest grup de mossos científics són les identificacions facials a través de la comparació d’imatges: les dubitatives i les indubitatives. L’any passat, van entregar 650 expedients, amb un miler d’estudis. El seu objectiu és analitzar les cares i trobar graus de correspondència. La majoria de les imatges dubitatives els venen de les càmeres de seguretat que capten els sospitosos, i llavors ells comparen amb les imatges segures dels individus i emeten el seu informe sobre coincidència amb un grau d’escala numèrica. Mai no diuen categòricament que sigui aquella persona; donen un grau perquè els tribunals calibrin. Però són molt meticulosos i rigorosos i, en cas de mínim dubte, abans d’emetre un informe definitiu, fan una reunió per consensuar i emeten l’informe dos agents. La majoria dels encàrrecs són judicials, però en algunes ocasions també assessoren unitats d’investigació. “Algun cop, els hem hagut de dir que canviessin el sospitós que tenien enfocat perquè s’equivocaven.” La cara no coincidia. L’entrebanc que troben aquests agents és que un 70% de les imatges de què disposen no es poden peritar perquè no tenen prou qualitat. Per arreglar això, han editat un manual de recomanacions per a la col·locació de les càmeres per garantir que, en cas que passi per davant un malfactor, l’agafi bé i el puguin atrapar per la cara.