Deixeu els vells viure en pau

En temps ja força llu­nyans del segle pas­sat, al poble teníem un metge, a qui afec­tu­o­sa­ment alguns ano­me­na­ven Galeno, en honor del repu­tat metge i filòsof de l’edat antiga, que era un pro­digi d’atenció per­so­na­lit­zada. Podies anar-li a fer con­sul­tes de salut o dema­nar-li que anés a visi­tar algú a casa men­tre feia la par­tida de boti­farra al bar. Men­tre el com­pany deci­dia si can­tava trum­fos o boti­farra, el doc­tor Ter­ra­des ja n’havia pres nota men­tal, i, segons la urgència del cas, deci­dia si anava cor­rent a veure un malalt, con­cer­tava cita o feia la recepta allà mateix. I més d’una vegada feia diagnòstics sob­tats anant pel car­rer només de veure la cara d’algun veí, que no era cons­ci­ent que estava pioc, i el com­mi­nava a anar a la con­sulta. Tenia gran cop d’ull i bon ofici. Ara, lluny dels temps del ja mític doc­tor Galeno, tenim un equip de salut, metge, infer­mera i admi­nis­tra­tius, que com­bi­nen una gran pro­fes­si­o­na­li­tat amb una excep­ci­o­nal dosi d’huma­ni­tat, la millor medi­cina que es pot recep­tar sobre­tot a la gent gran, neces­si­tada sovint de cures de soci­a­lit­zació, i més després dels estralls de la pandèmia. I ara apa­rei­xen uns anun­cis de Salut (ema­nats dels des­pat­xos) que ins­ten (amb una imatge d’una dona gran) a fer-se digi­tals per como­di­tat i no haver d’anar als ambu­la­to­ris. Quina idea més bri­llant (irònic)! D’entrada, molta gent (que viu al món real i no al digi­tal) ja ni el veurà i si el veu no sabrà com digi­ta­lit­zar-se. Quina mania! Voler arra­bas­sar la ben necessària soci­a­lit­zació a la gent gran. Van començar els bancs no volent aten­dre per­so­nal­ment i encar­ri­lant les ges­ti­ons cap als cai­xers i els ordi­na­dors. Als bancs, com que gua­nyen poc (irònic també), els reca gas­tar temps dels seus emple­ats a donar els diners als seus legítims amos, el pen­si­o­nis­tes. De cara a la gale­ria (i l’elec­to­rat) tot­hom s’omple la boca de plans pel benes­tar de la gent gran, però la rea­li­tat és que la van arra­co­nant. Ara inven­ten uns con­te­ni­dors de brossa que només s’obren amb tar­geta o mòbil. Digi­ta­lit­zats fins i tot per llençar les dei­xa­lles. Molts no ho podran fer. I al poble, per aca­bar-ho d’ado­bar, la gent gran troba tra­ves, i ame­na­ces de multa, per arri­bar a l’església, perquè es veu que els cot­xes i els vells que tra­gi­nen des­llu­ei­xen una plaça (que hau­ria de ser el cen­tre neuràlgic de la vida d’un poble) que volen con­ver­tir en una postal. Sense vida. Un prec: dei­xeu els vells viure en pau.