Bartlet i Vinick, al Congrés

Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo es van reunir ahir durant poc menys d’una hora al Congrés dels Diputats i, més enllà del que ens expliquin, sempre ens quedarà el dubte sobre de què van parlar realment dos homes que, en el fons, no deuen tenir gaire res a dir-se. En la sisena temporada de The West Wing hi ha un capítol memorable, el 20è, en què el president dels Estats Units, Josiah Bartlet (demòcrata), es troba amb Arnold Vinick (líder de l’oposició republicana) per discutir sobre el sostre de deute de l’administració. En poc més de dos minuts liquiden la qüestió i tanquen un acord. Tots dos, però, assumeixen que de cara a la galeria allò no es pot despatxar tan ràpid i s’ha de vendre el missatge que l’entesa ha exigit molta més estona i esforç negociador i, per això, decideixen fer córrer els minuts menjant gelat a la cuina de la Casa Blanca. L’escena és or. Entre cullerada i cullerada, reflexionen sobre el paper de la religió en l’Estat, en un debat però que, per elevació, és un tractat en format televisiu sobre com de mal avingudes estan la moral i la política.

Assumint que ni l’un ni l’altre tenen la fusta d’aquells dos personatges interpretats per Martin Sheen i Alan Alda, ahir Sánchez i Feijóo potser es devien mirar més d’una estona als ulls per preguntar-se què coi hi feien allà i què es podien explicar –“La família, bé?” o “Que fort tot això del pico de Rubiales, no?”– per fer temps, ja que de pactes, o qüestions de fons, allà no se’n desencallaria cap. L’estratègia política de polarització que tots dos han practicat de manera obstinada els ha dut fins aquí, a ser antagonistes l’un respecte de l’altre. El relat és únic, pel fet que el del PP es fonamenta a anar a la contra del PSOE en tot, i viceversa. L’agenda pròpia és minsa i els ponts que permetin construir allò que a Madrid anomenen una “política d’estat” s’esquerden com a conseqüència d’aquesta tàctica reiterada de buscar-se el turmell. Paradoxalment ni l’independentisme ja actua com a blue-tack salvador per refer trencadisses, ara que Junts i ERC s’han alçat en possibles aliats circumstancials per a una investidura.

Arribats fins aquí, el diàleg que es va voler vendre de la trobada d’ahir va ser només un foc d’encenalls, amb propostes merament retòriques –encapçalar una legislatura de dos anys per part de Feijóo, la renovació del CGPJ va ser la que va llançar Sánchez– per poder justificar amb lletra el que va ser una fotografia. Tornant a The West Wing, l’acord entre dos homes que si tenien coses a tractar no només depenia del sostre de deute, sinó perquè Vinick vengués davant els periodistes els rèdits d’una cimera en què, en realitat, qui n’havia sortit guanyador era Bartlet. D’això va fer política. En canvi, en acabar, Sánchez i Feijóo devien encaixar de mans sense saber gaire bé què pensar i amb un únic convenciment: que tot plegat havia estat una sobirana pèrdua de temps, per a ells però també per a la resta.