Dilluns, 4 de setembre del 2023. Ahir va fer exactament 33 anys que va aparèixer una noia penjada d’un pi a Portbou que des de fa un any i quatre mesos sé que era l’Evi Rauter, una estudiant italiana de 19 anys, però no albiro a entendre què va passar i com va acabar morta allà. Sento la imperiosa necessitat d’anar a Portbou. Soc conscient que difícilment tornar-me a posar sota aquell “odiós pi” (com diu Cristina Rauter, germana d’Evi) farà que trobi resposta a cap dels grans interrogants que encara envolten el cas: es va penjar ella? Estava sola en el moment de la mort? Com va arribar de Florència? On era el dia abans, a Portbou?... Però em sembla que si no hi vaig avui trairé la memòria d’aquesta noia que no vaig conèixer en vida però que he tingut present des que la van trobar morta. Vaig a Portbou, m’acompanya un amiga periodista jubilada també sensibilitzada amb el cas. Veiem que el camí rost envoltat de figueres de moro està molt erosionat. Senyal que hi ha un pelegrinatge cap a la soca del pi, on reposa un modest ram de flors de plàstic i una mena de petxina gegant amb figures de peixos. Petit altar que segur que vol ser un homenatge a la que durant tres dècades va ser “la noia de Portbou”, una sense nom. Ens mirem el pi per tots costats i analitzem les branques i el pollegó de la soca per si podia haver servir de graó per enfilar-s’hi. Faltaria saber quants centímetres ha crescut el pi per assegurar que amb una camallada hi podies posar el peu. Tot i que vigilo i vaig ben calçada, em clavo una punxa de figuera de moro. Invisible a la pell però es fa sentir. L’Evi, que anava descalça (les seves sandàlies eren ben posades al costat), no tenia cap senyal de punxada ni esgarrinxada, segons va concloure el forense, Rogelio Lacaci. Torno a mirar la distància del pi al lloc on estaven acampats els nois austríacs. No arribo a cap conclusió. Anem a mirar el pi des de la part de dalt del turó. Trobem una parella. En Roger i la Carolina, estiuegen a Banyuls i han vingut a Portbou per proveir-se de queviures, i han volgut aprofitar per mirar si reconeixien el pi. Em reconeixen a mi i aprofiten per fer preguntes a les que jo tampoc tinc les respostes. El cas, que coneixen per Crims, els va impactar, i després de visitar el monument a Walter Benjamin (a escassos metres del pi) coincidim que Evi Rauter també mereixeria tenir un espai de record i homenatge.

Quan ja marxem, veig un home que baixa de culs els graons de l’escala que mena cap al pi. Es justifica dient que pateix una fòbia, que no acabo d’entendre quina és, que li impedeix fer-ho d’una altra manera. Deu ser batmofòbia, la por a les escales i els pendents. Ell em reconeix, em crida i s’identifica: és en Josep Roig, de Mataró, redactor de la Viquipèdia que ha dedicat molts esforços a intentar entendre les circumstàncies de la mort d’Evi Rauter i que avui ha viatjat en tren fins a Portbou per retre-li el seu homenatge visitant el pi, tot i les penúries que li causa la fòbia. Explica que justament acaba de penjar un perfil de Facebook per demanar ajuda per saber què li va passar a Evi Rauter, i que també va proposar a l’Ajuntament de Portbou que esculpissin un bust de la noia per posar-lo com a recordatori. Iniciativa que sembla que no va tenir gaire èxit. Igual que la que vaig proposar jo que s’establís el dia 4 de setembre com el dia dels difunts sense nom, de la mateixa manera que el 9 de març és el dia de les persones desaparegudes en commemoració de la desaparició de Cristina Bergua.

Ahir també va arribar fins al pi una visitant vinguda de molt lluny, Verònica Frenzel, periodista de la revista alemanya Sterm Crime, que prepara un ampli reportatge sobre el cas. Prova que, encara que continua el misteri sobre el cas de la noia de Portbou, el record d’Evi Rauter perviu. I la seva germana, Cristina, encara no ha perdut l’esperança de recuperar el seu cos, que uns maldestres operaris del cementiri de Figueres van fer perdre i que el jutjat no vol buscar. Jo encara no em rendeixo, ni em resigno a no saber on és ni què li va passar.