Un joc mortal

“Hi ha molt de xivarri i molta boira de fum de tabac en el bar de barra allargassada del carrer Major de Santa Pau. En Lluís, que porta unes lluents i ben llustrades sabates de color granat, i aguanta un caliquenyo als morros, es treu un gruixut feix de bitllets de la butxaca dreta de tall d’esbiaix dels seus pantalons de color gris.

—Mainada!, us pago 500 pessetes a cadascun si us beveu de cop un litre de llet! —diu amb una rialla múrria mirant cap als tres noiets adolescents, en Cisco, en Joan i en David, que sortint de l’escola, avui que és divendres, també han fet una escapada cap al bar.”

Aquesta escena (que apareix reflectida en un capítol del llibre Sense pietat, de Jordi Grau i Tura Soler, que es publica aquest febrer) passa a l’ara popular bar Can Pauet de Santa Pau (famós per la prova de la ceba per endevinar el temps) un divendres 30 de gener de l’any 1981, avui fa, doncs, 44 anys.

El personatge del feix de bitllets, en Lluís, és en Lluís Roca, de 34 anys, que tothom coneixia com en Lluís Cotilla, perquè havia nascut a la casa del molí d’en Cotilla. Aquell 30 de gener seria el darrer cop que se’l veuria amb vida. La mort d’en Lluís Cotilla és un misteri mai esclarit, com tampoc es va entendre mai el tren de vida que portava en Lluís Cotilla, jugador de cartes, aficionat als bons àpats, assidu als prostíbuls..., un noi escardalenc que cobrava una minsa pensió d’invalidesa, 9.000 pessetes al mes.

Aquella tarda del 30 de gener del 1981, en Lluís, després de pagar l’aposta als tres adolescents que es van beure la llet i de convidar a beure tots els que eren a la barra, se’n va anar a comprar uns mocadors de butxaca a la modista del poble, a quatre passes del bar. I al vespre va sopar amb dos joves del poble al restaurant La Francesa, un dels seus preferits, on molts cops havia demanat llagosta, i sempre la volia veure viva abans que la hi portessin al plat. Després del sopar, en Lluís, que no tenia carnet de conduir ni cotxe, va anar amb el cotxe dels companys fins a Olot i, segons van relatar després, el van deixar a l’entrada mateix, al carrer principal.

Aquella nit en Lluís Roca, que vivia amb la seva mare i la seva germana al centre de Santa Pau, no va tornar a casa. L’endemà no va aparèixer per cap dels bars que freqüentava i el diumenge tampoc va aparèixer al camp de futbol per anar a seguir el partit del club (que aquell dia jugava a fora) com feia cada diumenge. Ningú en sabia res. La seva mare va anar a denunciar la desaparició a la Guàrdia Civil d’Olot, que va interrogar els dos nois que havien sopat amb ell, que van explicar on l’havien deixat i van mirar de trobar altres testimonis que l’haguessin vist. El rastre es perdia a l’entrada d’Olot.

El 16 de febrer, un dilluns, uns operaris de carreteres que feien neteja dels vorals a la carretera entre Besalú i Figueres van trobar, dins del terme de Navata, un cadàver enmig de la bardissa. Era un home i portava unes sabates de color granat. Van alertar la Guàrdia Civil de Figueres, que va anar a inspeccionar la zona i va comprovar que no es tractava de cap atropellament, perquè el cadàver tenia unes fractures al cap que deixaven clar que l’havien colpejat. I uns senyals d’arrossegament feien pensar que el podien haver matat en un altre lloc i després el van anar a tirar al voral de la carretera. El cadàver no duia cap mena d’identificació, però un cop repassades les denúncies de desaparició, no va costar gaire comprovar que l’home trobat assassinat a Navata era en Lluís Roca Serarols, el veí de Santa Pau desaparegut des del divendres 30.

La Guàrdia Civil va mirar d’esclarir la mort d’en Lluís Cotilla burxant en el seu entorn d’amistats, en els locals de prostitució, interrogant companys de les timbes de jocs, resseguint els seus viatges (sempre acompanyat) fins a Figueres, però ningú va poder aportar informació d’on treia els feixos de diners que tan ostentosament ensenyava i com s’ho feia per refer el capital d’un dia per l’altre en cas que ho perdés tot en una mala jugada al “fill de puta”, un joc de cartes on es pot guanyar o perdre molt en una sola jugada. I mai es va trobar cap sospitós de l’assassinat, ni tampoc s’albira quin va ser el mòbil del crim, tot i que les hipòtesis giraven entorn dels feixos de diners que ensenyava sense miraments i sense explicar d’on els treia. Quaranta-quatre anys després el crim està prescrit i quedarà impune. La justícia ha perdut la jugada.