Reixach, alabat a l'altar

Les onze en punt del matí de diumenge. Fa mal temps. L'ermita de l'abadia de Sant Martí de Riells, un recòndit indret a la falda del Montseny, és plena de gent. No són excursionistes que es refugien de la pluja ni viatgers de diumenge que van a dinar a pagès (ahir el restaurant era tancat); són fidels incondicionals de mossèn Jaume Reixach, que ha tornat a oficiar missa després de la retirada temporal que li va suggerir el bisbe Francesc Pardo arran del crim perpetrat a casa del capellà a Blanes. Mentre el jutjat continua la instrucció del cas i alguns testimonis i l'homicida llancen missatges que qüestionen el capellà, Reixach puja a l'altar i demostra que té un do de la paraula inqüestionable i que és un predicador dotat d'una divina mestria.

És un gran comunicador i connecta amb els fidels, i els fidels amb ell. Reixach, que es proclama “fill i hereu de Joan XXIII”, proclama la llibertat de consciència de les persones, pontifica que la llei ha d'estar al servei dels homes i no els homes al servei de la llei, fa unes pinzellades (no es defineix) a l'entorn de la polèmica de l'avortament i amenitza la prèdica regalant anècdotes del papa que idolatra. Una vegada, relata, una periodista va preguntar a Joan XXIII quanta gent treballava al Vaticà. I el papa li va contestar amb franquesa: “Més o menys la meitat.” N'afegeix una altra d'un rector del “morro fort” de Camprodon que al mig de la missa va cridar alt i fort l'alto a una feligresa que va entrar a l'església amb unes sabates de taló que feien fressa com si entrés un cavall al trot. Arrenca somriures dels fidels incondicionals, als quals confia que ha passat moments difícils i que el seu mal tràngol encara no s'ha acabat i els diu que necessita el seu suport. Reixach ja sap que té el suport dels fidels de manera incondicional.

El predicador de l'altar de Riells no és monòton ni repetitiu. Aquest diumenge porta un “obsequi” als oients. És un escrit de pensaments propis d'estructura clònica: “Quants corruptes no hi hauria si no hi hagués el vot reincident del ciutadà; quantes lleis no hi hauria si per legislar s'hagués de pagar; quants partits no hi hauria si s'haguessin de finançar; quants ocupes no hi hauria si hi hagués facilitats de lloguer; quants lladregots no hi hauria si tinguessin el mínim per menjar; quants judes no hi hauria si no fossin tan fàcils de comprar”, i així fins a una trentena de màximes. Els fidels tenen assajats els cants, i Reixach i els nens que es preparen per fer la comunió fan una rotllana i alcen les mans per pregar per tots els que tenen patiment. La majoria dels oients reben la comunió de mans de Reixach, que els acomiada amb la complicitat amb què han viscut la missa: “Us en podeu anar en pau, però no a peu, que això queda molt lluny.” Ell es queda amb una parella que prepara el seu casament i sap que, per lluny que sigui, tornaran des de Barcelona, Mataró, Riells..., almenys mentre Reixach sigui el seu pastor. El bisbe va anunciar que el rector es reincorporava a les seves funcions fins a la seva jubilació secular, que s'escau l'estiu vinent. Els fidels diuen que, arribat el moment, “ja es veurà” i confien que, amb les mancances de personal que té el clero, ells podran continuar veient a l'altar de Riells Jaume Reixach, que encara té per recórrer un costerut camí en el procés judicial per l'assassinat del seu fillol Odycleidson, Kekeo, Moraes do Nascimiento. El 13 de maig, Jaume Reixach haurà de declarar com a testimoni sobre els cruents fets que van ocórrer el vespre del 5 de desembre de l'any passat al seu pis de Blanes. Però abans, l'homicida, l'home que Reixach està convençut que el volia occir també a ell, haurà tornat a passar davant del jutge. I aquest, Eulogio Eloy Sol Lumalang, que també va ser protegit del capellà, no té intencions de fer lloances al mossèn que tan alabat és a les faldes del Montseny.