“La despesa local ha crescut un 57% i els ingressos, un 40%”

A hores d’ara, les fonts d’ingressos majoritàries dels ajuntaments són l’IBI, tribut just perquè qui més té més paga, i la participació d’impostos estatals que es retornen als municipis en funció de tot el que generen els veïns, empreses o visitants. A l’hora de quadrar comptes, per mantenir l’oxigen de les arques locals, però, l’IBI és cabdal.

D’any en any, els ajuntaments hem anat assumint la prestació de més serveis, competències que serien pròpies d’altres administracions i que tampoc es volen defugir, però sí que demanem que vagin acompanyades d’un finançament adequat, o repartir el dèficit de manera més equitativa. Des del 2004 no s’ha fet cap revisió, però a banda cal sumar-hi molts altres factors.

Encara cuegen aspectes de la LRSAL, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, que dificulten la capacitat de gestionar els recursos propis de manera eficient i adaptada a la realitat de cada territori. O les normes d’estabilitat pressupostària. Però anem més enllà: des del 2004, s’han suprimit ingressos per les plusvàlues, amb una modificació de la llei que va fer perdre el 50% que generava el tribut, molts diners anuals que els municipis no han pogut compensar mentre es disparava la factura energètica, inflació i interessos bancaris, amb una càrrega molt més elevada. I ha calgut afrontar increments salarials per decret, que ja entenem que s’hagin d’incrementar els sous de funcionaris, però ha estat una càrrega extra, i retroactiva. Pel que fa als residus, la normativa europea obliga a cobrir el 100% del cost real del servei amb la taxa, i per això s’han hagut d’apujar significativament.

Tampoc no creiem que hagi d’anar així. Hi ha municipis que presten uns serveis per la seva capacitat, d’altres que no. D’altres que, per dimensió, ho haurien de delgar o necessiten delegar-ho en uns consells comarcals igualment infrafinançats, un altre tema sobre la taula.

A Catalunya, si comptem el cost real de la vida, percebem uns 470 euros per habitant, mentre que a Aragó queden per sobre. És un altre greuge, perquè fa que els tributs locals aquí siguin més elevats per compensar-lo.

No ens ho plantegem. Proximitat en la prestació implica eficiència. El que cal és dotar de nous recursos per a les noves necessitats. Les despeses municipals han augmentat un 57% des del 2013, mentre que els ingressos només han crescut un 40%.

Són bones iniciatives, però que mentre la majoria dels recursos que pertocarien a Catalunya, els reparteix l’Estat i no ens arriben, els hem de continuar reivindicant al govern estatal.

Amb un nou model no sobren municipis si uns consells comarcals amb recursos i personal els poden servir. Tot això implica que tant el govern de la Generalitat com el de l’Estat creguin en el municipalisme, en lloc de limitar-nos igualment l’accés als nostres romanents.

És un clam unànime del municipalisme. De l’ACM, l’FMC i la FEMP estatal, i a les Balears. Navarresos i bascos van a part, sortosament per a ells. Però el model s’ha de resoldre, perquè ara mateix és injust i no dona resposta a les necessitats de la ciutadania.