Un altre any perdut per al medi ambient
L’any que deixem enrere ens ha donat noves mostres dels efectes del canvi climàtic
Malgrat tot, els governs reunits a Bakú van ser incapaços de prendre les mesures necessàries
“Els impactes de l’escalfament per combustibles fòssils mai havien estat més clars i devastadors que el 2024. Estem vivint en una nova era perillosa.” La frase anterior la va pronunciar la directora del World Weather Attribution (WWA) i professora titular de ciència del clima a l’Imperial College de Londres, Friederike Otto. Va fer-ho en el moment de presentar una anàlisi conjunta elaborada pels climatòlegs del WWA i del Climate Central a partir de les dades del clima extrem recollides en els darrers dotze mesos. Les conclusions que se’n deriven són preocupants. Segons aquest informe, el canvi climàtic provocat per l’ésser humà s’ha traduït en una mitjana de 41 dies més de calor extrema, amb efectes perniciosos per a la salut humana i els ecosistemes. Es tracta d’una mitjana, perquè en bona part dels països de l’equador la xifra s’enfila més enllà dels 70 dies.
El canvi climàtic ha deixat la seva empremta en bona part dels fenòmens meteorològics extrems, com ara les inundacions al Txad, el Sudan, Nigèria, el Níger i el Camerun, que van provocar gairebé 4.000 morts i milions de desplaçats. L’impacte també ha estat especialment rellevant en els ciclons tropicals. L’escalfament dels oceans provoca una major freqüència i intensitat en aquest tipus de fenòmens, amb nivells que superen sovint la categoria 3. L’exemple més dramàtic ha estat l’huracà Helene, que va deixar un rastre devastador, amb 230 morts i pèrdues materials incalculables. Dues setmanes després, un nou huracà, el Milton, va afectar el golf de Mèxic i va seguir una evolució inèdita, amb el pas de la categoria 1 a la 5 en poc més de vint-i-quatre hores.
L’impacte del canvi climàtic no es manifesta només a través dels fenòmens meteorològics extrems, fàcilment perceptibles, sinó també amb altres dades preocupants. Enguany les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera derivades de la crema de combustibles fòssils han arribat als 37.400 milions de tones, segons el Global Carbon Project. Les dades també són negatives en països i governs suposadament conscienciats. A Espanya mateix, les emissions han augmentat un1% respecte a l’any passat. El 2024 ha estat l’any més càlid d’ençà que n’hi ha registres i se superaran per primera vegada els 1,5ºC d’augment de les temperatures mitjanes, una xifra que representa un incompliment flagrant de l’acord de París firmat el 2015. Es tracta d’una dada rellevant, un llindar del qual fa anys que ens alerta la comunitat científica.
Sense mesures contundents
Les dades són tossudes, inapel·lables. I les evidències en forma de fenòmens extrems, cada vegada més habituals, també. Però entre el negacionisme dels uns, els interessos dels altres i la inacció de la majoria, la humanitat sembla abocada a l’abisme, incapaç de canviar el model depredador que ens ha portat a un carreró sense sortida. La Cimera del Clima que es va celebrar a Bakú, a l’Azerbaidjan, entre l’11 i el 22 de novembre, es va caracteritzar molt més per les absències –no hi era el president dels EUA ni tampoc els de Rússia, la Xina, la Comissió Europea...– que no pas per les presències; i, pel que fa als acords, molt més pels equilibris semàntics i la lletra petita que no pas per les mesures que requereix el planeta. Enguany es va assolir un acord de darrera hora sobre el finançament climàtic, a través del qual els països en vies de desenvolupament rebran 1,3 bilions de dòlars anuals fins al 2035 per tal de finançar la seva transició a economies de baixes emissions i la seva adaptació a fenòmens meteorològics extrems. La lletra petita, però, ens aclareix que només 300.000 milions de dòlars es facilitaran com a subvencions i préstecs a baix interès, mentre que la resta dependrà d’inversions privades i fonts encara no definides, com ara gravàmens als combustibles possibles. Un any més, doncs, que la humanitat ha perdut en l’intent de frenar el canvi climàtic.
El canvi climàtic en xifres
Jugar en camp contrari
Els escenaris en què se celebren les cimeres del clima, les anomenades COP, són tot un paradigma de la teranyina d’interessos i contradiccions en què viu atrapada la humanitat. La de l’any passat, en què el repte principal era fixar una data per a l’eliminació dels combustibles fòssils, es va celebrar als Emirats Àrabs Units, un dels 10 primers països productors de petroli. L’amfitrió va ser Ahmed Al Jaber, ministre d’Indústria i director gerent de la Companyia Nacional de Petroli d’Abu Dhabi. La BBC va donar a conèixer que el sultà havia aprofitat la COP28 per tancar acords comercials amb una trentena de països; unes acusacions que Al Jaber es va afanyar a negar al mateix temps que es presentava com un “pont” entre els països del golf Pèrsic i els que reclamaven una sortida ràpida del petroli.
La d’enguany es va celebrar a Bakú, a l’Azerbaidjan, un país que també depèn de l’exportació de gas i petroli. De fet, el seu president, Ilham Aliyev, va obrir la cimera amb un discurs en què va definir els combustibles fòssils com “regals de Déu” i va demanar continuar explotant aquests recursos: “No s’ha de culpar els països de tenir-los, ni de portar aquests recursos al mercat, perquè el mercat els necessita, la gent els necessita”, va deixar anar. Unes afirmacions ben poc adequades i que posen de manifest que les cimeres es juguen en camp contrari.
