opinió

Record de Pere Ribera

Sem­pre he tin­gut vocació de mes­tre. Des de ben jove, m'he vist davant de nens, de nois, de per­so­nes, expli­cant coses per mi impor­tants i que creia que també podien ser impor­tants per ells. No estic segur que la paraula vocació tin­gui avui el mateix sen­tit que fa trenta anys; de fet, avui tot­hom parla més aviat de tenir «feina» o d'acon­se­guir un lloc de tre­ball. Tam­poc no sabria gaire com defi­nir-la: el cas és que de ben jove vaig sen­tir una incli­nació natu­ral per l'inter­canvi de valors i conei­xe­ments que es donen en una classe, quan estàs tre­ba­llant amb alum­nes, que és, al cap i a la fi, un sig­ni­fi­cat pos­si­ble per aquest mot. Vaig posar-m'hi i vaig cons­ta­tar que allò era molt més difícil que no em pen­sava. Vaig ado­nar-me que el que jo havia estu­diat (una car­rera de filo­lo­gia) no m'aju­dava gaire en aquest sen­tit. Però això no va fer que em des­digués de la meva decisió ini­cial. Sim­ple­ment vaig pen­sar que em calia apren­dre'n més.

Ales­ho­res, vaig assa­ben­tar-me que a Bar­ce­lona hi havia un senyor que feia fun­ci­o­nar una escola de pres­tigi d'una manera que em va sem­blar de gran interès. Sem­pre he cre­gut que per apren­dre dels que en saben cal apro­par-s'hi i pro­cu­rar tre­ba­llar amb ells, obrint molt els ulls. Vaig pre­sen­tar-li, doncs, la meva sol·lici­tud i va citar-me per a una entre­vista.

Jo ja havia fet amb ante­ri­o­ri­tat diver­ses entre­vis­tes de sol·lici­tud com aque­lla. Més o menys, ja sabia què em podrien pre­gun­tar i què em sem­blava que hau­ria de res­pon­dre. Però l'entre­vista amb el senyor Ribera va ser sor­pre­nent ja des del pri­mer moment. Em va dir: «Vostè ha estu­diat lite­ra­tura, oi? Coneix Vinyoli?» Jo conei­xia alguns dels lli­bres de Joan Vinyoli i vaig poder-li'n par­lar suc­cin­ta­ment; a con­ti­nu­ació em va expli­car la relació d'amis­tat que ell hi havia tin­gut. Després, em va par­lar de Sal­va­dor Espriu i de Bar­to­meu Ros­selló-Pòrcel, i me'n va fer unes valo­ra­ci­ons ago­sa­ra­des, inci­si­ves, amb la pro­fun­di­tat del bon conei­xe­dor; em va expli­car la importància que per a tots dos havia tin­gut Ama­lia Tineo, que havia estat la pri­mera lec­tora de molts dels seus tex­tos... Quasi sense ado­nar-me'n, em vaig tro­bar par­ti­ci­pant en una con­versa sobre lite­ra­tura cata­lana, sobre la post­guerra, sobre la dic­ta­dura i la clan­des­ti­ni­tat, sobre la importància (quasi la trans­cendència) que la for­mació de les per­so­nes té per a un país com el nos­tre; també vàrem par­lar de l'escola del temps de la República, de la tra­dició pedagògica cata­lana, del paper impor­tantíssim de la soci­e­tat civil a l'hora d'empren­dre ini­ci­a­ti­ves, del pro­jecte d'Aula Escola Euro­pea, que volia fer la seva apor­tació al cor­rent de reno­vació pedagògica que des de Cata­lu­nya sem­pre s'ha inten­tat impul­sar. Vaig ado­nar-me que no em tro­bava davant d'un direc­tor d'escola com d'altres amb qui havia par­lat; vaig ado­nar-me que em tro­bava davant d'un autèntic intel·lec­tual: vet aquí una paraula que tam­poc no sé si avui té el mateix sen­tit que tenia fa uns anys. I també vaig ado­nar-me que era una per­sona que tenia un pro­jecte: un pro­jecte pro­fes­si­o­nal, que alhora era un pro­jecte per­so­nal, que alhora era també un pro­jecte col·lec­tiu, de ser­vei al país. El cert és que crec que vaig enten­dre el que em va expli­car: em va dei­xar fas­ci­nat, i no vaig tenir més dub­tes. Amb ell apren­dria el que volia apren­dre, i vaig venir a viure a Bar­ce­lona.

Estic par­lant del curs 1988-1989. Ales­ho­res feia just vint anys que Aula estava fun­ci­o­nant. El pro­jecte estava en plena fase d'expansió i con­so­li­dació. El senyor Ribera se'n sen­tia legítima­ment orgullós i exi­gia de tot­hom un alt com­promís: de vega­des, no és cap secret, un com­promís dur d'assu­mir. M'adono ara que Aula ha com­ple­tat qua­ranta cur­sos: aquell pro­jecte s'ha rea­lit­zat, és a dir, ha esde­vin­gut una rea­li­tat.

El món de l'edu­cació, al nos­tre país, no passa pel seu millor moment. En aquests dar­rers vint anys, en gene­ral la nos­tra soci­e­tat ha per­dut bona part de l'empenta que en el món de la peda­go­gia ens va carac­te­rit­zar. Hem pas­sat, per exem­ple, de dis­cu­tir les idees de Maria Mon­tes­sori, de Celes­tin Frei­net o d'Ovide Decroly a dis­cu­tir sobre els min­sos resul­tats en les estadísti­ques de l'informe Pisa o sem­blants. Hem pas­sat, per exem­ple, de dis­cu­tir sobre la importància de les experiències dels alum­nes com a gene­ra­do­res de conei­xe­ment, o de la neces­si­tat d'un model de mes­tre acom­pa­nyant més que d'un model d'un mes­tre impar­ti­dor, a dis­cu­tir sobre si hem de fer dues hores o tres de cas­tellà, o de català, o una hora de ciu­ta­da­nia o del que sigui. Les notícies refe­ri­des al món de l'edu­cació posen la seva atenció en coses com ara que hi ha una estadística que diu que els pro­fes­sors de secundària per­den un terç del temps de classe per acon­se­guir que els alum­nes esti­guin atents. En els últims vint anys, els governs català i espa­nyol han fet mitja dot­zena de lleis de reforma edu­ca­tiva. Si hi ha un camp en què és necessària l'esta­bi­li­tat és el camp de l'edu­cació, espe­ci­al­ment la primària i la secundària, perquè trac­ten un període de dotze o tretze anys molt relle­vants en la vida d'una per­sona: qual­se­vol canvi que n'afecti el decurs és un canvi sen­si­ble i amb con­seqüències.

L'edu­cació no es resol només amb lleis: l'edu­cació és la relació d'un mes­tre amb els seus alum­nes, una relació de res­pecte, de com­pli­ci­tats ben ente­ses i de sanes exigències mútues. La resta pot aca­bar essent soroll i fara­ma­lla. I quina llei s'ha ocu­pat de fomen­tar tot això? Cap, pot­ser perquè aques­tes coses no són sus­cep­ti­bles de sot­me­tre's a lleis o regla­ments. Per aquesta raó és d'un valor incal­cu­la­ble la con­tinuïtat d'un pro­jecte i d'un equip, com el que hi ha hagut a Aula. Efec­ti­va­ment, el senyor Ribera ha pogut sen­tir-se orgullós de la feina acon­se­guida.

I ara és el nos­tre torn. Per­cebo que és el moment de pren­dre el tes­ti­moni i fer un altre tram de la cursa. Hi ha una idea de Ber­nard de Char­tres, filòsof francès del segle XII, que fa així: «Nous som­mes comme des nains juchés sur des épau­les de géants.» És a dir, que som com nans enfi­lats a les espat­lles de gegants, de manera que veiem més lluny, no perquè siguem més alts sinó perquè estem a sobre de les seves espat­lles; el nos­tre conei­xe­ment del món es bas­teix sobre els conei­xe­ments i les experiències dels que ens han pre­ce­dit. Ber­nard de Char­tres es refe­ria als savis de l'època antiga, els clàssics. Nosal­tres podem pren­dre una referència més pro­pera i agrair al senyor Ribera que un dia, temps ha, tingués la valen­tia i la capa­ci­tat de voler aguan­tar sobre les seves espat­lles una comesa com la que va dur a terme.

Gràcies, mes­tre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.