La solitud de la fibromiàlgia

Juan Vilas, un paleta de 57 anys, porta 33 dies parat en l'estreta vorera de la delegació del Ministeri de Treball d'Alzira (Ribera Alta) en vaga de fam. Es tracta d'un crit de desesperació que no ha tingut de moment el ressò esperat. En desembre, quan va començar, pesava més de 105 quilos i ara no arriba als 94. Un tassa de caldo és el seu únic aliment diari: una diabetis li impedeix prendre l'aigua amb sucre que el costum indica en aquestes ocasions.

Malalt de fibromiàlgia i afectat per la síndrome de fatiga crònica, demana que se li atorgue la declaració d'invalidesa permanent, una prerrogativa a què creu que té dret i de la qual s'ha vist privat –diu– pels retalls pressupostaris imposats pel govern espanyol i la Generalitat Valenciana.

Fa dos anys que a Juan li diagnosticaren les dues patologies, que sovint s'hi presenten associades. «De sobte les rajoles pesaven una tona en l'obra», recorda. Va estar dotze mesos de baixa fins que un equip de valoració d'incapacitats de la Seguretat Social va decidir finalment donar-li l'alta, tot i els informes mèdics que acreditaven la seua situació.

En el transcurs d'aquest temps, durant el qual va començar a rebre una prestació per incapacitat temporal, va perdre el lloc de treball i va consumir el subsidi de desocupació, i això que estava de baixa. Juan recalca aquest punt perquè la seua segona gran reivindicació és precisament la derogació d'unes disposicions legals introduïdes en 2007, per les quals la prestació per incapacitat temporal és anul·lada per la de desocupació.

En el moment que la Seguretat Social va decretar la seua alta, en la darreria de 2008, Juan, que ja no disfrutava de la prestació per incapacitat temporal, va veure amb sorpresa que també havia consumit l'assegurança de l'atur.

Llavors, va recórrer als tribunals però una jutgessa, en novembre de 2009, va fallar a favor de la Seguretat Social. La perspectiva d'un nou i incert procés judicial de la mà d'un recurs, i el convenciment en la legitimitat de la seua causa, va conduir-lo a prendre la decisió terminant que l'ha mantingut ocupat en l'últim mes.

Juan reparteix responsabilitats entre el govern espanyol i la Generalitat valenciana. Al primer, l'acusa de tancar l'aixeta de les prestacions per incapacitat i a la segona, de no gestionar bé els recursos que l'assigna l'Estat: la manca d'una adequada política de fiscalització de les baixes ha penalitzat la Generalitat en compliment del Programa d'Estalvi en Incapacitat Temporal de la Seguretat Social.

El greuge es completa amb les respostes impertèrrites de les autoritats valencianes –«és problema de Zapatero», li diuen– a les desesperades crides de Juan en aquest últim mes. «Potser si fóra un etarra en vaga de fam em farien més cas», lamenta.