Salut

MONSERRAT ESQUERDA

PEDIATRA I PRESIDENTA DE LA COMISSIÓ DEONTOLÒGICA DEL CONSELL DE COL·LEGIS DE METGES DE CATALUNYA

“Som la suma del que hem fet amb els nostres dols”

“Amb la pandèmia, que també ha servit per visibilitzar la mort, ha estat generalitzada la manca de comiat, que és el que engega el dol”

“Algú que ha perdut els pares és orfe, però no tenim cap paraula per descriure algú a qui se li ha mort el fill”

“A certes edats hi ha conceptes que els nens no poden entendre, com la irreversibilitat de la mort”

‘El nen i la mort’
Monserrat Esquerda (Llardecans, 1969) és pediatra a l’hospital Sant Joan de Déu de Lleida, directora de l’Institut Borja de Bioètica-Universitat Ramon Llull, i presidenta de la comissió deontològica del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya. El 2011 va publicar, juntament amb Anna M. Agustí, ‘El nen i la mort’ (Pagès Editors).
És important crear un espai perquè qui passa un dol es pugui sentir malament

La doctora Esquerda és experta en l’acompanyament emocional en cures pal·liatives pediàtriques i defensa parlar amb naturalitat sobre la mort, també la infantil.

Sobreviure als fills és antinatural. Vostè ho veu així?
Algú que ha perdut la parella és un vidu o una vídua i algú que ha perdut els pares és orfe, però no tenim cap paraula per descriure algú a qui se li ha mort el fill. Fins a aquest punt és antinatural. Quan perdem els pares perdem el passat. Quan perdem la parella perdem el present, però perdre els fills és perdre el nostre futur. No és llei de vida, no entra dins de la nostra concepció de la vida.
Com s’acompanya en el moment de la mort?
Jo acompanyo sobretot nens i adolescents que han perdut un germà. L’impacte de la mort d’un fill és elevadíssim, el canvi de la configuració de la família és un impacte enorme i molt estressant per als supervivents. Fins a la pandèmia s’amagava la mort en certa manera i s’allunyava les persones en dol. Com el fet de dir-li a un nen, sis o set mesos després de la mort del seu germà: “Encara estàs així?”
Negant-li el dol?
Sí, set mesos és no res en el dol. El problema és que amagar el dol té un impacte directe en la vida de les persones, cada cop els costa més parlar-ho amb els amics i van perdent cert suport social perquè es troben més sols. És important crear un espai perquè qui passa un dol es pugui sentir malament.
Ens falta empatia?
Falta una cosa fonamental, que és aprendre que la mort forma part de la vida i que hi ha una certa càrrega de patiment a la vida que no podem erradicar amb fàrmacs. Som la suma dels nostres vincles i del que ens han deixat les persones amb qui hem estat, però també som la suma del que hem fet amb els nostres dols.
El 2011 va publicar el llibre ‘El nen i la mort’. No es va incloure el capítol “El nen davant de la seva pròpia mort”. Per què?
Agraeixo molt la confiança de l’editor en el llibre. Ara en podem parlar tranquil·lament, però fa deu anys en parlàvem menys i això era difícil de vendre. Amb les cures pal·liatives pediàtriques s’ha començat a parlar públicament de la mort del nen. No vol dir que els pediatres no l’acompanyessin, però la forma reglada de fer-ho és molt recent, vinculat al programa de La Caixa de suport a la malaltia crònica i avançada a la pediatria. Hi ha un pla català per estendre les unitats pal·liatives pediàtriques a tot el territori, tot i que en hospitals pioners com Sant Joan de Déu o Vall d’Hebron fa molts anys que funcionen.
Com afronta l’infant la seva pròpia mort?
Els nens aprenen molt aviat el que s’ha de preguntar i el que no en tot en general; aprèn molt ràpidament a no preguntar perquè sap que l’enganyaran o li contestaran amb evasives. Si els dones l’espai per parlar-ne, parlaran. És important també anar al seu ritme.
Què hem de fer llavors? Dir-los clarament què passa?
No, és més qüestió d’escoltar que de parlar. Hi ha moltes preguntes que es fan per ser acompanyades, no respostes. El compromís no és tant explicar com la presència: “Estaré amb tu passi el que passi.”
També s’ha d’acompanyar així el nen que ha perdut un germà?
L’acceptació de la realitat de la pèrdua, que és una de les tasques del dol, implica en nens parlar molt de què entenen per la mort, perquè molts tenen la sensació que aquella persona ha marxat i tornarà. A certes edats hi ha conceptes que no poden entendre, com la irreversibilitat de la mort. Intentem sempre atansar-nos al seu nivell de comprensió, i s’ha de respectar molt les creences de la família. Moltes famílies, també les no creients, utilitzen el cel perquè és la seva imatge per poder parlar amb els nens de la mort.
Un fet dramàtic de la pandèmia és que no s’ha pogut acompanyar els familiars en el moment de la mort.
Amb la pandèmia, que també ha servit per visibilitzar la mort, ha estat generalitzada la manca de comiat, que és el que engega el dol. Encara no sabem com quallarà el que estem passant, i crec que hi ha moltes ganes de girar full ràpid, que és el que fa sempre la nostra societat, i tornarem a deixar enrere les persones que més han patit la pandèmia. Quan puguem tornar a viure, ja que ara tenim activats els mecanismes per sobreviure, hem d’adequar espais per a les persones amb dol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.