Treballo en una multinacional, però em dedico al sindicalisme. A més a més, col·laboro amb diferents universitats en l’àmbit de les relacions laborals i les ciències polítiques. Soc regidora a Vilafranca del Penedès i des del desembre vicesecretària general de món del treball, economia, ciutadania i partit obert d’ERC.

El primer record és d’irrealitat. De seguir amb el dia a dia d’una conselleria que ja era prou complexa i sentir de fons notícies de l’exterior que ens arribaven de molt lluny. I que, de sobte, el pas va canviar i vam entrar en una voràgine que ens va portar a gestionar una situació crítica amb poc o cap coneixement.

Cinc anys després ho podem creure. I segurament va ser així. Però en aquell moment tots els organismes –des d’internacionals fins als estatals– ho van considerar així. Això no ens eximeix de responsabilitat, però sí que situa les coses en la seva mesura.

Amb desesperació. Nosaltres som Catalunya. I el món competia pels EPI. Es va instaurar la llei del més fort i del qui paga més. També vull posar en relleu la gran capacitat de la societat catalana i de la seva indústria per ressituar-se i ajudar. Tèxtils, indústria de l’automòbil, farmacèutiques..., un cop passat el xoc tothom va intentar ajudar. I també vull remarcar que Europa va funcionar i les polítiques públiques també, posant límits al canibalisme en què s’havia convertit poder tenir EPI. Tots aquells que menyspreen les institucions van quedar en evidència. Gràcies a elles es va legislar, es va posar ordre i ens en vam sortir.

Ho vaig viure amb tota l’angoixa del món. El Departament de Salut es troba al parc de la Maternitat. A vegades sortia a la porta només a respirar. A dins ja no podia. Mentalment va ser molt dur i crec que a tots els que hi vam tenir alguna responsabilitat ens ha canviat la vida. Crec que ningú es va resignar. I es va lluitar.

Aquell era un govern molt complex. De coalició entre dos partits. Evidentment amb les seves topades habituals. Però que quan va arribar la crisi va aconseguir remar a l’una sabent que no hi havia marge. Vull recordar que en vam aprendre sobre la marxa tots. No teníem cap referent. I lamento profundament que en cinc anys ningú ens hagi trucat per demanar-nos com actuar. No vull que ningú es trobi en la nostra situació. Mai. Per això m’hauria agradat deixar per escrit com actuar, fer una espècie de llibre blanc de crisi.

De científics n’hi ha molts. I totes les veus en aquell moment volien ajudar. Tenim uns grans centres de recerca, uns hospitals de referència mundial i una salut pública sòlida. Escoltar totes les veus era imprescindible. I molts van deixar-hi la pell des de l’anonimat. Crec que es va magnificar una de les veus mentre la resta en un moment de gran incertesa van donar el millor d’ells i mai ningú els ha conegut. Valgui això com a reconeixement.

Les competències de salut són de les comunitats. No pots afrontar una crisi com aquesta des del centre, amb un ministeri infradotat i sense escoltar cada idiosincràsia territorial. Però ells tenien el BOE, que és una arma poderosa. Crec que quan ells van entendre el paper de cadascú ens vam entendre raonablement bé. Ara bé, la lliçó ha de ser apresa. L’Estat és sobrer.

Segurament. En aquell moment teníem uns governs espantats que no volien cap més mort ni infectat. I una població amb una fatiga mental molt gran. Torno al que ja he dit: no teníem cap referent de com actuar. I crec que vam sobreprotegir la ciutadania físicament mentre la condemnàvem mentalment.

De cap i de totes. Veure les coses amb perspectiva és fàcil.

Recordo que quan vaig entrar al Departament de Salut, el secretari de Salut Pública, en Joan Guix, m’explicava que el canvi climàtic i la globalització portarien noves malalties que ni coneixíem. Que les migracions, el turisme... ens farien arribar coses insospitades. I ens ho escoltàvem atentament però com un futur que mai arribaria. Doncs va arribar. I sembla que serà habitual. Preparar la població i anticipar-nos a les situacions serà fonamental. Per això cal comptar amb tothom.