«És més gros del que la gent s'imagina»
L'Antonio Masó és gran, té 85 anys, i, per tant, les forces minvades, tot i que les circumstàncies fan que ell sigui el cuidador principal de la seva dona, amb Alzheimer diagnosticat fa uns nou anys. Aleshores «ella estava prou bé» i de fet durant molt de temps va continuar fent força activitats quotidianes, com ara «punta de coixí», una afició que li agradava molt. Fins fa un parell d'anys, la malaltia anava avançant però en punts que l'Antonio encara podia sostenir i, de les persones que acudien al centre, «era de les que estava millor» perquè va portar-la-hi des d'un bon principi. Inevitablement, però, l'Alzheimer ataca les neurones i allò que podia fer fa uns anys, ara ja no: «Ha perdut la parla, tot i que encara coneix algunes persones, però poc més» i l'estat físic també ha anat deteriorant-se fins al punt que actualment ja han de desplaçar-la amb cadira de rodes.
L'Antonio explica: «No em puc fiar de deixar-la sola en cap moment.» Per evitar ensurts a la nit, han hagut de posar baranes al llit. De fet, ha tingut diverses caigudes, però sortosament res excessivament greu. Deixa clar que «és més gros del que la gent s'imagina», però tot i que fora de casa «és tranquil·la, a casa no para quieta». Per això, a la seva edat, l'Antonio assegura que tenir-ne cura les 24 hores del dia «es fa pesat». Té l'ajut, a través del Consell Comarcal, d'una noia que l'ajuda a vestir-la i d'una altra que «fa una mica de neteja de la casa». I ara l'Antonio ja porta la seva dona al centre tot el dia.
Ell també hi fa activitats, que són especialment pensades per als cuidadors. Hi va fer tai-txi durant més de tres anys, però ara ha canviat d'activitat i fa «consciència corporal»: «Són moviments més lents, pesats, però m'hi sento més bé.» També participa en un taller de memòria en què fan mots encreuats i operacions matemàtiques, entre altres exercicis memorístics. Però la major distracció de l'Antonio la té en «un col·loqui que es fa per parlar de tot una mica, en què es fa el cafè i es passa l'estona», i també quan va a fer un cafè a la llar de jubilats, on procura parlar del que sigui menys de la malaltia: «Necessito parlar per distreure'm, per no caure en la tristesa», diu.
