El 3 d'abril del 2007, la Generalitat va aprovar un decret de sequera que va estar vigent 21 mesos. Durant aquest període, ara fa tot just dos anys, el país va estar al llindar d'activar la fase d'emergència per falta d'aigua a la principal àrea metropolitana. La gestió d'aquella situació va obrir una crisi política que va estar a punt d'empassar-se d'un glop l'anomenada «nova cultura de l'aigua». Impulsada per ICV des del Departament de Medi Ambient, l'aposta del tripartit per abastir el país amb els seus propis recursos naturals, que havia rebut elogis destacables des de diferents àmbits i que tenia en l'estalvi, la reutilització, l'eficiència i o la dessalinització els seus principals pilars, s'entreveia ara insuficient, fins al punt que la gravetat de la situació va portar els ecosocialistes a haver de despenalitzar els transvasaments: una obra ràpida per portar aigua del Segre, opció que defensava el govern, o un allargament puntual del minitransvasament de l'Ebre fins a Barcelona, opció elegida per l'Estat i que no es va arribar a aplicar, senzillament, perquè va ploure.
Dos anys després, amb la situació estabilitzada per la pluja i per les inversions d'un govern que continua pensant que el 2012, amb tres grans dessalinitzadores en funcionament i altres grans actuacions en marxa, tindrà 300 hm³ més de marge sense haver de recórrer ni a l'Ebre ni al Roine si s'esdevingués un nou episodi de crisi, el cap de planificació de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), Gabriel Borràs, passa comptes amb les crítiques més ferotges que va haver d'encaixar fa dos anys. Ho fa en el pròleg del llibre Els Guardians de l'Aigua (Clipmèdia Edicions), un recull d'experiències d'èxit en la gestió integrada i en la innovació dins el món català de l'aigua que reivindica aquella nova cultura qüestionada durant «el pitjor episodi de sequera dels últims 68 anys». La reivindicació amb totes les lletres la fa Borràs en les primeres pàgines. Signa com a biòleg, no pas com a dirigent de l'ACA, i factura bona part del soroll acumulat durant el 2008 a una «classe política catalana que sempre ha fet de l'aigua una arma política».
Per començar, lamenta que la crisi activés un enfrontament territorial preocupant, «una mena de cantonalisme hidrogràfic que posava en dubte si tots érem o no habitants d'un mateix país». Borràs s'esplaia contra la manifestació que l'abril del 2008 va saturar els carrers d'Amposta contra l'allargament del minitransvasament, és a dir, contra la interconnexió de xarxes: «Van sortir al carrer 20.000 persones per negar 30 hm³ d'aigua [el PHN d'Aznar en preveia sis vegades més de forma continuada] a 5,5 milions de catalans, el 80% de la població, que ha demostrat una gran responsabilitat consolidant un consum domèstic per persona i dia més baix que el de qui els negava l'aigua.» Borràs no entén la desconfiança de la PDE respecte del govern català, titular de «l'única administració de l'aigua que ha defensat i defensa un règim variable de cabals de manteniment ecològics al tram català de l'Ebre». Per contra, es refereix a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) com a «un organisme anacrònic al servei de les comunitats de regants, sobretot les de l'Aragó». Els regants, incloent-hi els de l'Ebre, no s'escapen de les acusacions de «patrimonialització d'un bé públic com és l'aigua»: «Un problema que –diu– caldrà afrontar en algun moment; si no, morirem esclaus de la nostra pròpia covardia.»
L'opció de transvasar aigua del Segre, la punxadeta d'Isòvol, també fa reflexionar el dirigent de l'autoritat hidràulica catalana sobre les reaccions generades a Lleida. Titlla de «localisme insolidari malentès» la reacció de «determinades entitats locals lleidatanes» que van posar com a condició que l'ACA «deixés en perfecte estat de revista totes les infraestructures del cicle de l'aigua de tots els municipis de la demarcació». Però, sens dubte, el que més greu sap a un dels editors del llibre és l'informe encarregat a la Universitat de Lleida sobre la captació, començant perquè el va fer «el responsable de Medi Ambient d'Endesa», el mateix, segons Borràs, que utilitzava la companyia per interposar recursos d'alçada als tribunals quan l'ACA volia fer respectar els cabals de manteniment dels rius en relació amb les concessions dels salts hidroelèctrics. En canvi, ara, l'informe, «ple d'inexactituds», argumentava «que els cabals calculats per l'ACA com a condició prèvia a la captació del Segre eren massa baixos!» «Prenent com a base aquest informe, alguns polítics mostraven cofois la seva victòria a Prats i Samsor tot arrencant unes misterioses estaques que en cap cas no es van clavar per indicacions de l'ACA», assegura Borràs. El socors del Segre, i també la interconnexió a través de la canonada telescòpica que arriba a Cunit, eren dues de les 34 mesures del pla de contingència de la sequera elaborat el 2005. En aquell moment, segons Borràs, el conseller Baltasar havia mostrat les seves reserves respecte a aquestes dues actuacions, sobre les quals va instar l'ACA a treballar «silenciosament» en espera de com evolucionarien les pluges.
Quan la situació es va fer insostenible, a final del 2007, el govern va posar l'opció del Segre damunt la taula, així com el transport d'aigua de l'Ebre en vaixell des del port de Tarragona, però va topar amb l'estratègia del «silenci absolut» imposada pel govern de Madrid davant la imminència de les eleccions espanyoles. «Les conseqüències d'aquest silenci sobre la gestió de la sequera van ser greus i, a voltes, desesperants», qualifica el biòleg, que recorda que va ser el Grup Aigües de Barcelona (Agbar) el que va comunicar a la Generalitat una solució «que havia estudiat per encàrrec de la Dirección General del Agua i que comportava la interconnexió del CAT [Consorci d'Aigües de Tarragona] i ATL [Aigües Ter-Llobregat] seguint la traça de la mitjana de l'autopista, de manera que l'àmbit d'ATL es pogués alimentar amb un cabal continu de fins a 1,5 m³ per segon provinents dels excedents no estivals del minitransvasament distribuït pel CAT.» «L'endemà, la totalitat dels treballadors de l'ACA vam assabentar-nos en llegir els diaris que el Segre havia mort i l'Ebre havia ressuscitat», afirma, remarcant que els «grups de pressió» van aplaudir la decisió presa des de Madrid.
Amb tot, i tenint en compte que el decret per fer possible l'obra va ser derogat abans de començar-la, Borràs, encara que l'ACA no la beneís com a solució d'urgència, opina que la interconnexió «hauria d'haver-se executat igualment, no tant per connectar aigua de l'Ebre cap a la regió metropolitana, sinó per fer baixar aigua des dels centres de producció d'ATL cap a l'àmbit del CAT en el cas que, per exemple, l'Ebre patís un episodi de contaminació». «La interconnexió de xarxes d'abastament d'aigua, com la de les de subministrament elèctric o de gas, atorguen garantia, flexibilitat i seguretat al sistema», justifica, i defuig els «dogmes» que porten a ignorar que «un de cada tres litres que surt per les nostres aixetes és aigua que prové d'una altra conca». De fet, el tècnic de l'agència, quan recorda el transport d'aigua en vaixell des de Tarragona, considera que «en una situació de màxima emergència nacional, haver pogut disposar d'una canonada a Cunit amb capacitat per a 1.500 litres per segon s'hauria agraït profundament». I aquest no és l'únic àmbit en què Borràs es desmarca del seu govern. El dirigent de l'ACA, encara que exhibeix les opinions a títol personal, també carrega contra la magnitud del canal Segarra-Garrigues, «la més gran infraestructura hidràulica feta mai a Catalunya amb un import superior a 1.500 milions d'euros, equivalent al desplegament del sanejament dels 944 municipis catalans». També fa autocrítica i qualifica, per exemple, el Siurana-Riudecanyes com «el pitjor transvasament existent d'un riu a Catalunya», per la qual cosa es compromet a treballar per «rectificar aquest greuge cap al Siurana, la seva terra i la seva gent».
D'altra banda, Borràs aprofita unes declaracions de l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que es va oposar que l'aigua subterrània del Camp anés «a emplenar les piscines de Barcelona» en lloc d'utilitzar-se com a «aigua de boca» –en canviar l'escenari d'excepcionalitat del decret de sequera–, per reflexionar sobre «el poc sentit comú» que va marcar el debat d'aquells dies: «L'aigua d'aquestes xarxes [d'aigua de boca] és per al confort de la població i el desenvolupament de les activitats econòmiques. Als habitatges, l'aigua és més de cul que de boca, perquè el consum a les llars és per a la higiene personal, però aquesta explicació tan lògica no tenia espai als mitjans», es queixa. No és l'única bala que llança als mitjans de comunicació, als quals factura la «irrupció de la desprofessionalització dins el periodisme». Fins i tot, relata que, en un debat sobre la sequera a TV3, la conductora, abans de començar, va dir als tertulians: «Vull sang, que us baralleu.»
