L'art de coixejar

A l'N-II, a uns 30 quilòmetres de Girona en direcció a Bar­ce­lona, es troba Cal Coix, antic i cone­gut hos­tal que va ser molt freqüentat fins a finals dels anys sei­xanta. L'acci­den­tat viatge a la Ciu­tat Com­tal era una aven­tura i con­vi­dava a fer una parada en l'agra­da­ble esta­bli­ment. La nova auto­pista, però, va segres­tar-li pro­ta­go­nisme.

Men­tal­ment l'he asso­ciat amb una antiga i cone­guda botiga de Girona: Bosch Ortopèdics. El nom no hi desen­to­na­ria. Durant l'any, per l'esta­bli­ment hi passa una xifra de coi­xos molt impor­tant. La coi­xesa és pot­ser l'afecció, traumàtica o no, més estesa. A par­tir dels 65 anys, és l'amiga fidel d'un per­cen­tatge impor­tant de per­so­nes. Ara bé, un coix ben ves­tit, amb un bastó amb puny, lluint des­a­com­ple­xat la coi­xesa, és un simpàtic espec­ta­cle: l'art de coi­xe­jar. A can Bosch els coi­xos hi entren angoi­xats i en sur­ten pre­su­mits.

Les cadi­res de rodes, cami­na­dors, cros­ses i bas­tons i l'assor­tit de plan­ti­lles, saba­tes i sandàlies ortopèdiques for­men part, entre molts d'altres, de l'oferta per als coi­xos. Veient-ho, hom con­si­dera la coi­xesa amb altres ulls. No és una sort, però tam­poc una desgràcia: és una situ­ació. És sols una de les vari­ants de man­cança física que es poden amor­tir amb apa­rells ortopèdics. Excep­tu­ant vista i olfacte, per a la resta, ben segur que a can Bosch tenen solució. En dema­nar el que millor s'adapta en cada cas de minus­va­li­desa, és molt difícil sor­tir de la botiga sense un apa­rell petit o gros. L'ama­bi­li­tat, la pro­fes­si­o­na­li­tat i el conei­xe­ment de la natu­ra­lesa humana a què han arri­bat els fa ines­ti­ma­bles. Hi ha un per­cen­tatge impor­tant de cli­ents tímids, caga­dub­tes i temo­ro­sos, que neces­si­ten un vene­dor-psicòleg-con­se­ller. Els Bosch i el per­so­nal estan ver­ta­de­ra­ment pre­pa­rats.

Pri­mer, els pares i ara, els tres ger­mans Bosch Cases –M. Eugènia, Roser i Xavier– res­ten al peu del canó camí dels sei­xanta anys de la botiga. Aquest espe­rit d'esta­bli­ment fami­liar cada vegada és menys freqüent. Sovint els fills con­fo­nen dedi­cació amb manca de lli­ber­tat i deser­ten. Volen crear i ser dife­rents, tot i que no hi ha lloc per a tanta indi­vi­du­a­li­tat.

Expli­quen que uns pares mar­xo­sos volien una cadira de rodes per a un noi de dotze anys, amb minus­va­li­desa de cames d'alt per­cen­tatge. Van esco­llir-ne una de gamma alta. Pro­vada i liqui­dada la fac­tura, van sor­tir al car­rer. La mare empe­nyia la cadira i el viat­ger va dir: «On és el noi? Per què no ve amb nosal­tres?» La mare aclarí: «S'ha que­dat a la botiga. Tu t'hi has asse­gut per pro­var-la i ja no t'has aixe­cat, obli­dant qui és el coix! Et dei­xaré a casa i tor­naré a reco­llir-lo.» El pare va fer: «Ostres! M'he dis­tret. És tan còmoda! Marxa enrere a can Bosch: ens en que­dem dues de moto­rit­za­des i farem cur­ses al parc de les Caser­nes. Ja m'hi trobo!» És l'art de saber ven­dre. Lluny de la fre­dor de mol­tes franquícies actu­als, a cal Coix –perdó! vull dir a Bosch Ortopèdics– ven­drien gui­tar­res als man­cos!