“Els autèntics valents són els no-violents actius”

Sí, la coe­du­cació forma part de l'edu­cació. Ente­nem l'edu­cació com l'apre­nen­tatge per a la vida i la vida està feta de rela­ci­ons: entre les per­so­nes sexu­a­des i per tant, entre els sexes. I en aquest sen­tit, què és l'edu­cació sinó aju­dar els nois i noies a tro­bar-se amb ells matei­xos o elles matei­xes i a cons­truir la seva pròpia iden­ti­tat a par­tir de les rela­ci­ons per­so­nals?

Com a pro­fes­sors ens ho hem de pre­gun­tar: quan­tes vega­des ens ha sabut greu no saber resol­dre un pro­blema de matemàtiques i quan­tes, en canvi, no saber resol­dre el pro­blema d'un malentès o d'un desen­gany? L'edu­cació cen­trada exclu­si­va­ment en els con­tin­guts cur­ri­cu­lars limita la capa­ci­tat de crei­xe­ment per­so­nal i de for­mació de l'alum­nat. Cal que el sis­tema edu­ca­tiu tra­vessi els con­tin­guts cur­ri­cu­lars amb altres que faci­li­tin una bona gestió de les emo­ci­ons i fomen­tin la intel·ligència social. El cert és que hi ha estu­dis que demos­tren que aque­lles esco­les que tre­ba­llen l'edu­cació emo­ci­o­nal millo­ren la capa­ci­tat d'atenció i con­cen­tració de l'alum­nat i els seus resul­tats acadèmics a la vegada que dis­mi­nu­ei­xen els con­flic­tes i la violència.

Exacte, per això valo­rem la coe­du­cació com la capa­ci­tat d'enten­dre la diver­si­tat i tre­ba­llar-hi. Posar en evidència les dinàmiques de poder que s'esta­blei­xen en la soci­e­tat entre els grups hegemònics (homes blancs de classe mit­jana-alta) i ado­nar-nos de com ens afec­ten. La coe­du­cació és col·locar la justícia i l'equi­tat en pri­mer terme, perquè pos­si­bi­li­tin el desen­vo­lu­pa­ment inte­gral de l'alum­nat sense pres­si­ons de gènere, ètni­ques o de classe social que deter­mi­nin el seu rol en la vida. Si no tre­ba­llem com­petències com ara l'empa­tia, la resiliència, la capa­ci­tat d'enten­dre la diver­si­tat i els aspec­tes que tenim en comú i unei­xen les per­so­nes, no esta­rem for­mant ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes amb capa­ci­tat de viure en un món glo­ba­lit­zat i can­vi­ant com el nos­tre.

En pri­mer lloc cal pren­dre consciència de la injustícia en què s'han basat aques­tes rela­ci­ons i ado­nar-se que tots gua­nyem amb el canvi. Unes rela­ci­ons més equi­ta­ti­ves donen pos­si­bi­li­tats de desen­vo­lu­pa­ment de les dones i aju­den a eli­mi­nat la pressió que com­porta man­te­nir un esta­tus hegemònic en els homes. Així, les dones poden ser inde­pen­dents i desen­vo­lu­par-se pro­fes­si­o­nal­ment i per­so­nal­ment sense por, sense violència, i els homes poden explo­rar les emo­ci­ons i mos­trar-les; també les seves fra­gi­li­tats. Final­ment es tracta de com­par­tir.

Sí, i són vàlides. Avui podem par­lar de les mas­cu­li­ni­tats en plu­ral i de les femi­ni­tats també ja diver­ses. A més, les cate­go­ries de gènere estan entre­cre­ua­des per altres com l'ètnia, la classe social, l'ori­en­tació sexual, l'edat, les dife­rents capa­ci­tats cor­po­rals, unes cate­go­ries que s'assen­ten sobre la jerar­quia i la desi­gual­tat. La nos­tra soci­e­tat, a través dels mit­jans de comu­ni­cació, visi­bi­litza majo­ritària­ment uns models de dona tra­di­ci­o­nal i d'home hegemònic que són repre­sen­ta­ci­ons d'aquest sis­tema jeràrquic i desi­gual en què es basa el patri­ar­cat. És impor­tant superar les rela­ci­ons de poder i avançar cap a la lli­ber­tat de nois i noies més enllà dels este­re­o­tips de gènere.

Inse­gu­re­tat, auto­es­tima baixa, malap­tesa en la comu­ni­cació, ads­cripció categòrica als man­dats de gènere. Si apre­nem a comu­ni­car-nos en igual­tat anirà des­a­pa­rei­xent la violència. El nos­tre mis­satge és clar: actuar vio­len­ta­ment no és signe de valen­tia sinó de covar­dia. Els autèntics valents són els no-vio­lents actius.