De la immunologia, la bacteriologia, la fisiologia i la psicologia
Ramon Turró fou un gran investigador en el camp de la biologia i, així mateix, estudià qüestions filosòfiques i epistemològiques.
El 1882 publicà una interessant monografia titulada Memoria sobre la circulación de la sangre, que pocs mesos més tard fou traduïda i publicada a París com La circulation du sang (1883). Turró excel·lí sobretot en els seus estudis sobre immunologia, dels quals destaquen diversos treballs referents a l’anafilaxi, com Contribución al estudio de la anafilaxia (1911) i Anaphylaxie inverse (1912), fet en col·laboració amb Pere Gonzàlez, en què es descriu per primera vegada l’anafilaxi inversa. En col·laboració amb August Pi i Sunyer publicà Mecanismo fisiológico de la inmunidad natural (1904), Auf natürlichen Wege entstandene Bakteriolisine (1909) i Sur les proprietés bactériologiques des tissus (1909).
Ramon Turró fou l’introductor del mètode experimental de Claude Bernard.
La seva investigació en el camp filosòfic més divulgada fou la seva tesi Els orígens del coneixement: la fam (1917), en què fonamenta els fenòmens psicològics sobre realitats filosòfiques. També destacà en la investigació del comportament perceptiu motriu, les emocions o el llenguatge.
En el camp de la psicologia, tractà dos grans temes: el de la postulació del mètode positiu com a forma de progressar en el coneixement científic, que continua sent útil en la construcció teòrica de la psicologia actual, i el reconeixement de la funcionalitat psíquica com a quelcom diferenciat de la funcionalitat fisiològica, tot i que postulava la seva independència.
Entre les seves obres més conegudes en els camps de la literatura i la filosofia, destaquen: La fórmula de vida del doctor Letamendi (1882), La criteriología de Jaume Balmes (1912), Els orígens de la representació de l’espai tàctil (1913), La méthode objective (1916), La base tròfica de la intel·ligència (1917) i La disciplina mental (1924). Les seves obres han estat traduïdes a diversos idiomes.
Ramon Turró i Darder nasqué incidentalment a Girona, però la seva família era de Malgrat de Mar. El 1871 inicià a Barcelona els estudis de medicina, però els abandonà quan era en el segon curs per causa de la mort de la mare i tensions entre els parents. S’allistà voluntari per lluitar contra els carlins, la seva unitat fou desfeta en acció de guerra i ell fou dels pocs supervivents.
Prosseguí, de manera autodidacta, els estudis de medicina i de filosofia i es traslladà a Madrid el 1875, on es dedicà al periodisme.
Retornà a Barcelona el 1884 arran de la insistència amb què el reclamava el doctor Jaume Pi i Sunyer i feu d’ajudant en la seva càtedra de patologia. El 1887 s’incorporà al Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona, que dirigia Jaume Ferran, amb qui s’enemistà més tard per diferències sobre els mètodes que calia utilitzar. El 1891 es traslladà a Santiago de Compostel·la, on cursà estudis de veterinària fins a obtenir el títol el 1892.
L’any 1894 fou nomenat membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i el 1897 s’encarregà de la direcció dels cursos de bacteriologia organitzats per l’Acadèmia i el Laboratori de Ciències Mèdiques. El 1906 fou nomenat director del Laboratori Microbiològic i del 1908 al 1910 fou president de l’Acadèmia i el Laboratori de Ciències Mèdiques. Fou durant aquests anys que investigà temes de caràcter filosòfic, que alternava amb la bacteriologia, la fisiologia i la immunologia. El 1905 fou nomenat president del Col·legi de Veterinaris de Barcelona.
Fou membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i soci fundador de la Societat de Biologia, que presidí (1912), així com de la Societat de Filosofia (1920).
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
