L’executiu aprova demà el projecte de llei del Lluçanès
El text, que es tramitarà d’urgència al Parlament, crearà la comarca i una mancomunitat després de les eleccions
Els municipis volien un model de consell comarcal nou amb menys consellers i estructura, i el govern es dona temps
Vuit anys després d’haver-ho avalat una consulta al territori, el consell executiu aprovarà, demà, el projecte de llei de creació de la comarca del Lluçanès, la 43a de Catalunya (de fet, 42 i la Val d’Aran), que, finalment, preveu la formació d’una mancomunitat de municipis enguany que actuarà el proper mandat com a eina transitòria cap a l’establiment d’un consell comarcal propi en el següent, el 2027. I és que, tot i que des del 2001 ja existeix un Consorci del Lluçanès en què treballen una dotzena de tècnics que presten un seguit de serveis conjunts –empreses, gent gran, ocupació, agricultura i, fins i tot, una escola de música– als ajuntaments adherits, el govern no pot dotar-lo d’uns recursos que sí que podrà destinar a la nova figura, uns 1,1 milions a què s’ha compromès ja els propers quatre anys. Per això la idea és que la mancomunitat vagi adoptant els serveis actuals del consorci –que haurà d’acabar desapareixent, si bé no es descarta que convisquin encara un temps–, però també els que hi puguin anar transferint els consells comarcals d’origen. Això sí, alguns serveis específics que serien inviables per la poca població de la nova comarca, com ara el de mediació que ofereix el Consell Comarcal d’Osona, no es descarta que els continuïn assumint tot just els consells dels que depenen ara.
L’executiu sol·licitarà ara que el text es tramiti d’urgència al Parlament –per lectura única– per tenir-lo aprovat abans de les municipals i, per tant, poder-se aplicar ja els canvis amb els nous ajuntaments formats. Això sí, els vots als municipis de la nova comarca aquest cop computaran encara per als consells comarcals de què formen part avui.
“A partir de l’experiència del Moianès –la 42a i última comarca, creada el 2015–, ens va semblar que seria una bona fórmula crear un òrgan de govern transitori perquè el pas no sigui tan traumàtic i es pugui fer de forma gradual”, explica a El Punt Avui el secretari de governs locals, David Rodríguez. Perquè la intenció inicial del govern era crear un nou consell després de les eleccions –tal com va fer, el 2015, al Moianès i està previst en la llei actual–, però els municipis afectats van reclamar poder adoptar un model diferent ad hoc, més adaptat a les necessitats reals, ja que tot just sumaran entre 5.000 i 8.000 persones, en funció dels que s’hi acabin apuntant. “Al Moianès, ho van fer de cop i encara avui van coixos. Tindrem uns anys de transició”, exposa el president del consorci i alcalde d’Oristà, Marc Sucarrats, que sosté que allà no els calen 19 consellers comarcals, ni gaire estructura administrativa que només restaria recursos.
Evitar un “nyap”
I és que l’altre temor, lligat a això, és que, dels 13 potencials municipis que havia de tenir el Lluçanès, tot i que en conjunt un 70% de vots de la consulta del juliol del 2015 van ser favorables a la nova comarca, en 5 va sortir que no. Almenys 2 (Santa Maria de Merlès, que fins i tot ha sortit del consorci, i Sant Bartomeu del Grau) ja l’han ratificat en les últimes setmanes en el ple, i falta per veure què passa amb Sant Boi de Lluçanès, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Feliu Sasserra. “El no de molta gent no és a la comarca, sinó al consell comarcal. Per això demanem un consell a la mida del territori i que no ens apliquin la normativa que hi ha, perquè no ens costi diners i els que arribin acabin servint per a la gent i no per pagar l’ens mateix”, raona Sucarrats. “Hi havia consens a demanar una prova pilot on haurien entrat els del no. Som pocs i calen eines a mida”, argumenta. En aquest sentit, lamenta que el resultat del 2015 és difícil de gestionar. “Haurem de muntar-ho molt bé per convèncer els del no, o ens quedarà un Lluçanès molt trist”, adverteix, ja que, segons ell, si queda una comarca de només vuit municipis “serà un nyap, i tot s’haurà de recalcular”.
Temps per tothom
Rodríguez comparteix en part el neguit dels alcaldes, però justifica que és difícil inventar un nou model “d’avui per demà” i defensa que la fórmula d’una mancomunitat pont, que té precedents d’èxit a l’Aragó, ja és única al país i respon al desig dels ajuntaments. A més, entretant el govern podrà treballar en la llei de governs locals que ha començat a redactar, que vol reestudiar a fons el paper dels consells. “Això ens donarà temps per plantejar quin model de consell comarcal volem al Lluçanès”, subratlla.
El govern confia que la fórmula transitòria també millori la gestió dels del no i els doni temps per repensar-s’ho. Per això ha fixat com a nou termini perquè es defineixin el març del 2026, un any abans de la creació del consell comarcal definitiu per donar temps de fer les divisions patrimonials i reorganitzacions internes necessàries als actuals: “Respectarem el que diguin, però així no posem la pistola al pit als municipis i tenen marge, perquè mentrestant rebran els serveis dels actuals consells”, conclou.
A debat la futura asimetria dels consells comarcals
David Rodríguez ja avança que, en la nova llei de governs locals a què acaba de posar fil a l’agulla un grup d’experts i de què confia tenir un primer esborrany a final d’any, no es proposarà un únic model uniforme, sinó models diferents de consells comarcals, adaptats a les necessitats de cada territori. És a dir, asimètrics. “Si podem tenir administracions més adaptades a la realitat, millor”, justifica el secretari de governs locals. Així, en aquest sentit, si bé recorda que els consellers comarcals “no són la càrrega més feixuga” que afronten aquests ens, sí que està d’acord que cal replantejar-se’n l’estructura.
En l’últim intent d’ordenació territorial a Catalunya, la llei de governs locals impulsada el 2010 però que va acabar en un calaix, s’apostava perquè els ens fossin regits pels consells d’alcaldes, un clam força estès. “Però els alcaldes també tenen un vessant polític. Així no es despolititzaria els consells”, planteja Rodríguez, que recorda que la qüestió és complexa i hi ha molts punts que cal tenir en compte. Per exemple, assenyala dubtes de legitimitat democràtica, ja que els batlles tenen la màxima representativitat al seu municipi i atribuir-los-en més enllà “és complicat”. A més, es pregunta si tots els alcaldes haurien de tenir el mateix pes, independentment de la població, o s’hauria de ponderar en votar-se els acords. “El debat no està acabat, no ho tenim resolt. Veurem la proposta de l’equip redactor i, després, com a mínim en parlarem”, tanca el secretari.