“La guerra em va salvar: seria morta”

No s’ho van pen­sar ni un minut quan van saber que havia escla­tat per aga­far qua­tre coses i sor­tir cor­rents del país. En el seu cas, però, no va ser una fugida fàcil, perquè la Irina estava molt fràgil, con­va­les­cent del càncer d’estómac i d’intestí con­tra el qual fa cinc anys que lluita i que l’obli­gava a moure’s amb cadira de rodes acom­pa­nyada pel marit, en Petró, que als 60 anys temia per si el reclu­ta­ven com a reser­vista. “Sense ell m’hau­ria mort, perquè vaig caure des­ma­iada a l’aero­port. Ara em trobo molt millor i estic apre­nent a con­viure amb la malal­tia”, diu agraïda per l’atenció que rep a l’Hos­pi­tal Clínic, on fa els trac­ta­ments oncològics. “Pensàvem que marxàvem només per uns dies”, explica el matri­moni, que vivia a la ciu­tat d’Újho­rod, avui total­ment des­truïda pels bom­bar­de­jos de les tro­pes rus­ses. En una set­mana acon­se­guien arri­bar a Hon­gria per aga­far un avió cap a Bar­ce­lona, i dei­xa­ven lluny els fills, que des de fa anys viuen a Polònia. “Va ser una sort que acabés aquí; només tinc elo­gis per als pro­fes­si­o­nals i la gent que et vol aju­dar”, diu la Irina, que asse­gura que la guerra li va tras­bal­sar la vida però a la vegada li va donar una opor­tu­ni­tat perquè al seu país només li dona­ven mesos de vida. “No em reco­nei­xien de tan prima que estava quan vaig arri­bar”, explica la Irina, que es van ins­tal·lar uns dies a casa d’uns cone­guts abans d’anar al cen­tre d’atenció als refu­gi­ats ucraïnesos que el minis­teri va obrir a la Fira de Bar­ce­lona on van tenir la pro­tecció tem­po­ral d’asil i el suport de Creu Roja.

Tots aquests mesos, pri­mer ins­tal·lats a la residència Martí Codo­lar i després en un hotel, per tor­nar a la mateixa residència, estan en una pri­mera aco­llida pen­dents de la malal­tia de la Irina. En Petró es comença a defen­sar en cas­tellà, que aprèn de manera auto­di­dacta amb l’ordi­na­dor i espera que quan tin­guin més auto­no­mia puguin anar a les clas­ses que ofe­reix la Creu Roja. “La qui­mi­o­teràpia afecta la memòria però espero curar-me i segur que l’aprenc”, s’hi afe­geix ella, que no pensa tor­nar a Ucraïna, tot i que vol­dria aco­mi­a­dar-se dels pares. Hi man­te­nen el con­tacte cada dia, i tot i que estan allu­nyats dels com­bats, cada dia han de bai­xar als refu­gis anti­a­e­ris quan sonen les sire­nes. La Irina va estu­diar vete­rinària a la Uni­ver­si­tat de Mos­cou i no s’explica encara com va escla­tar la guerra amb el país veí, amb qui s’ente­nien com “ger­mans” i com­par­tei­xen una llen­gua molt sem­blant. En Petró es va for­mar com a engi­nyer mecànic per fer les ins­tal·laci­ons d’empre­ses càrnies a la ciu­tat d’Odessa. Allu­nyats de casa i dels seus, veuen com el con­flicte bèl·lic s’eter­nitza. “El més impor­tat és que es pugui curar, i aquí estem con­tents, tran­quils i segurs”, diu en Petró a en Ser­guei, que ha fet de tra­duc­tor durant l’entre­vista i que ha de tor­nar a Fira de Bar­ce­lona, on cada dia con­ti­nuen arri­bant refu­gi­ats que fugen de la guerra. “Han espe­rat un any a veure si aca­bava el con­flicte, però no podien aguan­tar més”, explica dels refu­gi­ats, que no paren d’arri­bar.