Societat

“Dir que estan al carrer perquè volen fa molt mal”

L’Ajuntament del Prat és posat d’exemple per la diversitat de recursos de què disposa per fer acompanyament

Entre altres eines, el municipi té un equip de psiquiatra i infermera que visita les persones sense sostre al carrer

La història d’en Pablo, de com va pas­sar de tenir llar i família a estar al car­rer és ràpida, ful­mi­nant. “El setem­bre de 2023 vaig haver d’aga­far la baixa per pro­ble­mes de salut men­tal. Tenia una petita empresa de con­trol de pla­gues i entre una cosa i l’altra vaig per­dre els cli­ents. A més a més, em vaig sepa­rar de la pare­lla i no tenia enlloc on viure. Vaig estar uns mesos al car­rer i després vaig acon­se­guir llo­gar un balcó, per 100 euros al mes. No tenia llit però em podia dut­xar.” Segueix: “Quan em donin l’alta vull tre­ba­llar, del que sigui.” En Pablo, que també té un fill amb qui parla per telèfon, fa dos mesos i mig que està en un pis d’inserció social de nou pla­ces al Prat de Llo­bre­gat. Té 44 anys. Al cos­tat seu, l’Enri­que. Ell té molts anys de car­rer a l’esquena. “Abans de la covid ja vivia al car­rer. La mare viu aquí amb dos ger­mans meus. Jo també hi vivia, però el pis és d’un d’ells i no ens ave­nim, així que per evi­tar pro­ble­mes vaig mar­xar.” Ha vis­cut en una bar­raca en un hort, en un banc, en una fur­go­neta. “No tenir sos­tre és el pit­jor, evi­dent­ment. A par­tir d’aquí tot és dur, la sole­dat, la falta d’higi­ene...”

Segons l’últim recompte, tenen 80 per­so­nes que viuen al car­rer. Què fan al Prat, que els posen d’exem­ple? Eva Caba­ni­llas és la cap d’aco­llida i pres­ta­ci­ons soci­als de l’Ajun­ta­ment. “Cal dir per enda­vant que tot i que actuem la dimensió del pro­blema és de tal mag­ni­tud que, evi­dent­ment, no s’arriba a tot­hom.” La filo­so­fia de fons: “El sen­se­lla­risme és una rea­li­tat i va en aug­ment, però al vol­tant hi ha una con­cepció errònia de l’esforç. Dir que aques­tes per­so­nes estan al car­rer perquè volen fa molt de mal. Aquest dis­curs el fa molta gent i no és real. A part de tot, si totes aques­tes per­so­nes digues­sin explícita­ment que no volen viure al car­rer no tenim els recur­sos sufi­ci­ents per treure’ls.” El dis­curs de “és culpa seva” per­met que la soci­e­tat i les ins­ti­tu­ci­ons s’espol­sin del damunt la res­pon­sa­bi­li­tat. “Si estan així és perquè volen, que dema­nin ajuda.” Frase típica. Caba­ni­llas res­pon: “No és així. De fet, és evi­dent que algú que és al car­rer de fa temps no va a bus­car ajut.”

Anar a tro­bar-los

“Aques­tes per­so­nes no han d’anar als ser­veis, des dels ser­veis hem d’anar a bus­car-les.” Són els equips de car­rer, sovint un mixt d’enti­tats del ter­cer sec­tor, com poden ser Creu Roja i l’Ajun­ta­ment. Al Prat en diuen equip de pro­xi­mi­tat. Estan pre­pa­rats per pres­tar també atenció sanitària. “Tenen molt tocada la salut, a vega­des neces­si­ten cures al CAP i no hi van.” Els equips han fet fins i tot anàlisis de sang al car­rer. “Són per­so­nes que ja no tenen la capa­ci­tat de diri­gir-se a cap ser­vei, ni sani­tari ni social.”

La vari­e­tat de recur­sos és bàsica, jus­ta­ment perquè la casuística és gran. Tenen, per exem­ple, un ser­vei d’atenció diürna. Atén 157 per­so­nes. N’hi ha que són del grup que dorm al car­rer, altres pro­ba­ble­ment viuen en un infra­ha­bi­tatge. Hi ha per­so­nes que viuen en habi­ta­ci­ons però no poden uti­lit­zar cuina. Poden dut­xar-se, ren­tar roba –i aga­far-ne–, hi ha una infer­mera i un equip mul­ti­dis­ci­pli­nari, que intenta aju­dar-los en dife­rents aspec­tes. No hi ha men­ja­dor social, però sí micro­o­nes i es poden fer entre­pans. I tenen com­pa­nyia. També reben per­so­nes del bar­ra­quisme. “Estem a prop de Mer­ca­barna. Hi ha gent que hi tre­ba­lla i ve a dut­xar-se, ren­tar roba, per exem­ple, perquè viu en alguna bar­raca. Tre­ba­llen però no els arriba per llo­gar una habi­tació.” D’altra banda, al Prat no hi ha alberg però sí solu­ci­ons d’emergència, expli­quen.

Un cop al mes es troba la xarxa de pro­xi­mi­tat. Hi és pre­sent tot­hom que interac­tua amb les per­so­nes en situ­ació de car­rer: ser­vei d’atenció diürna, de salut men­tal, Creu Roja, poli­cia local, salut pública, ser­veis soci­als, agents de con­vivència ciu­ta­dana. Abans de cada tro­bada es deci­deix de qui es vol par­lar: en Juan, en José... “Aquest tre­ball en xarxa ha estat un punt d’inflexió en la qua­li­tat de l’atenció.” Com ho és el suport dels pro­fes­si­o­nals de salut men­tal. Hi ha un equip de psi­quia­tra i infer­mera que els veu in situ. “Això no passa pràcti­ca­ment enlloc. Valo­ren si s’ha d’ingres­sar algú, la medi­cació, tot.” Tota acció té impacte en ells i en tota la comu­ni­tat.

L’objec­tiu és l’auto­no­mia. “És l’aposta del Prat. I és clar, acom­pa­nyar. Per això vam començar amb el hou­sing first. Són dos pisos del parc públic, petits, d’una habi­tació.” Encara no fa dos anys. En un hi viu un home amb vint anys al car­rer. En l’altre una dona en una situ­ació extrema. Paguen un llo­guer ajus­tat als ingres­sos i hi ha un mínim acom­pa­nya­ment, per apren­dre allò bàsic: com es fa la com­pra?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.