Des del carrer del Pes de la Palla
Tot i que des de la Gerunda romana hi ha espais d’instrucció, la primera escola pública de Girona va ser el 1728 a prop de l’Onyar
El llibre de Fires d’aquest any, obra de l’historiador Xavier Carmaniu, fa un repàs dels centres de formació i el seu context general
Quan el cap del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona, Lluís-Esteve Casellas Serra, va encarregar a l’historiador Xavier Carmaniu i Mainadé una obra sobre l’escola pública a Girona, la persona triada va pensar a arrencar des del primer centre educatiu de la història en el sentit estricte del terme. Però a banda de voler parlar “d’història local i descriure-la en un context general”, Carmaniu (Girona, 1975) va recular una mica més.
El llibre de Fires de Sant Narcís que edita l’Ajuntament és aquest any L’escola pública a Girona. L’obra està distribuïda en cinc moments històrics: els primers centres educatius (època romana, edat mitjana i moderna), la transició cap a un sistema públic de qualitat (de la llei Moyano a la Segona República), la Segona República, el franquisme i la Transició i democràcia. El llibre es ven a 25 euros a les llibreries de Girona i se n'han editat 1.200 exemplars.
Carmaniu planteja com a hipòtesi que a la Girona del segle I abans de Crist ja hi havia un espai per a la instrucció. “Segurament en un lloc proper al fòrum [plaça] es llogava un espai per ensenyar.” En el llibre es parla que l’espai podria ser al fòrum mateix (a la plaça) o en un dels carrers adjacents. Fa més de vint-i-un segles el fòrum abraçaria des de la Casa Pastors fins a dalt de la plaça de la Catedral, on ja hi havia escales.
La hipòtesi és que a l’imperi Romà ja hi havia alguna persona que feia de mestra a Gerunda. I la certesa –exposa el llibre– és que la primera escola pública de la història va ser el 1728 a l’actual plaça Catalunya, allà on hi ha una font en homenatge al poeta Jacint Verdaguer, mossèn Cinto. L’escola començava als sis anys només per als nens.
Pocs anys després de la guerra de Successió i la victòria dels Borbons el 1714, l’Ajuntament va adequar una casa al carrer del Pes de la Palla, molt a prop del pont de Pedra i el riu Onyar. Allà s’hi ensenyava a llegir, escriure i doctrina cristiana. L’autor del llibre, doctor en història amb una tesi sobre el pedagog i diputat a Corts Miquel Santaló, escriu que el primer docent, Josep Solanic, tenia autorització “com a contrapartida a poder ensenyar a comptar als alumnes i cobrar-ho directament als pares, sempre que ho fes fora de l’horari oficial” (p. 33).
El nom de Solanic va sortir a la llum pública gràcies a les recerques de Salomó Marquès, professor de la UdG i gran estudiós de la història de l’educació, sobretot de la Segona República. Amb el pas de les dècades, les administracions prenen consciència de la importància de l’educació, exposa Carmaniu, antic alumne de l’escola Annexa i professor universitari.
S’ha de tenir en compte que el 1898 a Girona no sabia ni llegir ni escriure gairebé el 60% de la població. El 40% eren homes i el 60% dones, marginades de la formació. A Espanya, hi havia molt de retard respecte a França, per exemple. Els docents estaven mal pagats i es calcula que abans de la Segona República (1931-1939) faltaven 27.000 escoles. “Això diu molt del nivell cultural”, sosté l’autor.
Un dels grans moments de la història de l’educació a la ciutat és la inauguració del primer grup escolar, el Joan Bruguera. L’escola es va construir sobre l’antic baluard de Santa Creu. El govern, presidit per Antonio Maura, va decidir que les ciutats que havien lluitat contra Napoleó un segle abans podien millorar la formació.
El Bruguera va ser una escola graduada, és a dir, separada per edats (cursos). Encara segregava per sexe, cosa que no s’acabaria fins a la Segona República, amb Antònia Adroher com a regidora de l’Ajuntament i amb el Consell de l’Escola Nova Unificada de la Generalitat, del juliol del 1936. El grup escolar del Bruguera, conegut com al Grupu, va ser un referent educatiu a la demarcació. L’edifici tenia deu aules, lavabos, infermeria, dos patis descoberts i un de cobert. Es va inaugurar el 17 de setembre del 1911 i va adoptar el nom actual durant la Segona República, en record d’un metge gironí del segle XIV.